L’oratòria, com qualsevol habilitat, requereix pràctica i confiança per desenvolupar-se amb èxit. Però una de les barreres més comunes és la por escènica, aquella sensació d’inseguretat que pot paralitzar qualsevol persona a l’hora de parlar en públic. Curiosament, podem aprendre molt sobre la gestió d’aquesta por mirant un petit ésser viu: el cargol.

La seguretat del cargol:

Els cargols tenen un mecanisme de defensa molt interessant: la seva closca. Aquesta closca serveix com a refugi segur on es poden amagar quan perceben un perill. Quan un cargol se sent insegur, es retracta ràpidament dins la seva closca, utilitzant-la com a protecció contra els predadors i altres amenaces. D’altra banda, quan el cargol se sent segur i no percep cap perill immediat, surt de la closca per explorar, menjar i interactuar amb el seu entorn.

Aquest comportament del cargol es pot comparar amb la nostra pròpia resposta a la por de parlar en públic. Quan ens sentim insegurs o amenaçats per la idea de parlar davant d’una audiència, tendim a retirar-nos en la nostra «closca», evitant la situació que ens causa ansietat. No obstant això, per desenvolupar les nostres habilitats d’oratòria, hem d’aprendre a sortir d’aquesta closca, afrontar la por i sentir-nos còmodes parlant davant dels altres.

A Comunica Barcelona, oferim un entrenament personalitzat que t’ajudarà a superar aquesta por amb un enfocament gradual i pràctic. Aquí tens com el nostre mètode pot ajudar-te a sentir-te segur fora de la teva «closca»:

1. Sessions Personalitzades: A través de sessions individuals, adaptem el nostre programa a les teves necessitats i inquietuds específiques. Com un cargol que surt de la seva closca amb confiança, et guiarem perquè guanyis seguretat i confiança en cada pas del teu camí.
2. Tècnica Actoral: Utilitzem tècniques d’actuació per entrenar les teves habilitats comunicatives. Això ens permet treballar la teva expressió verbal i no verbal, ajudant-te a transmetre el teu missatge de manera clara i efectiva, tal com un cargol utilitza el seu cos per explorar el món quan se sent segur.
3. Gestió de l’Ansietat: T’ensenyem tècniques de relaxació i visualització positiva per ajudar-te a controlar la teva ansietat. Igual que un cargol es retracta a la seva closca per protegir-se, aprendràs a gestionar els teus nervis de manera efectiva per poder sortir a escena amb confiança.
4. Pràctica Gradual: Comencem amb petits grups i situacions controlades, augmentant gradualment la dificultat a mesura que guanyes confiança. Així com un cargol explora el seu entorn de manera progressiva, tu també aniràs guanyant seguretat a mesura que avances en el teu entrenament.
5. Retroacció Constructiva: T’oferim comentaris i suggeriments constructius després de cada sessió, ajudant-te a millorar contínuament. Això és fonamental per identificar les àrees de millora i reforçar les teves habilitats, permetent-te sortir de la teva «closca» amb cada vegada més seguretat.

En resum, superar la por a parlar en públic no vol dir deixar de sentir nervis però sí tenir eines que ens permetin gestionar satisfactòriament les situacions d’inseguretat o angoixa. Aquest és un procés que requereix temps, preparació i paciència. Igual que un cargol surt de la seva closca quan se sent segur, nosaltres també podem aprendre a sortir de la nostra zona de confort i brillar davant d’una audiència. Amb l’entrenament personalitzat de Comunica Barcelona, t’oferim les eines i el suport necessaris per convertir-te en un orador efectiu i inspirador.

Pregunta: Com és possible que quan veiem una obra de teatre, una sèrie o una peli, si sabem perfectament que allò que succeeix a sobre de l’escenari o a la pantalla, és ficció, com és possible que ens atrapi i ens emocioni? Sabem perfectament que aquell personatge que mor en un moment determinat de l’obra sortirà a saludar al finalitzar la funció, ho sabem. Com és possible, per tant, que arribem a plorar de pena per aquell personatge shakesperià que arriba a la mort d’una forma tan tràgica? És potser perquè som imbècils i confonem realitat i ficció? No! És perquè som humans. Ni més ni menys.

L’empatia emocional

És cert que no dubtem respecte a què és ficció en una obra dramàtica però, compte, ficció no vol dir mentida. Sabem que no és veritat allò que passa o allò que s’hi diu però, tot i així, la trama ens atrapa i no movem el cul del seient fins que tot acaba.

Què ens ha passat? El que ens ha passat és que hem empatitzat amb les emocions que viuen els personatges, perquè les sentim com a certes i, per tant, són de veritat. El que ens atrapa és la personalitat del personatge, empatitzem amb les seves emocions, ens posem al seu lloc quant sent por, alegria, amor, odi i un quasi infinit etcètera.

A Comunica el mètode de treball està basat en la interpretació, entenent aquesta metodologia no com pures classes de teatre per aprendre a fingir qui no som, sinó per a conèixer, entendre, mecanitzar i interioritzar què és comunicar, amb majúscules, per mitjançant la ficció viatjar a través de les nostres emocions i mostar-les al món amb tota la seva força i tota la seva veritat, per mostrar no qui no som o voldriem ser, sino per mostrar la millor versió de nosaltres mateixos.

És així com a Comunica! es pot aconseguir aquell objectiu de dominar l’escenari, captar l’atenció i atrapar el públic. Jugant, sent lliure per provar, arriscant-te a saltar pel trampolí. Desenes de persones passen per Comunica! cada mes per rebre classes particulars d’entrenament de les seves habilitats comunicatives seguint aquest metodologia de treball. T’hi apuntes?

D’uns mesos ençà, he llegit en més d’una ocasió articles que afirmen o neguen rotundament que el parlar en públic és actuar (o hagi de ser-ho). Crec que és un tema interessant. A continuació exposaré la meva opinió sobre el tema; opinió exposada per un que és actor i que fa servir la interpretació com a eina bàsica de treball a Comunica.

Què és actuar?

Si entenem que actuar consisteix només a posar-nos en la pell d’un personatge fictici i, per tant, no ser nosaltres mateixos, posar a la nostra boca paraules escrites per una tercera persona, pensar, sentir i comportar-nos com el personatge que estem interpretant, aleshores sí, rotundament, parlar en públic no és (ni ha de ser) actuar.

Ara bé, creure que el concepte “actuar” es limita només a això és, des del meu punt de vista, tenir una visió molt limitant del que és actuar i que, per tant, qui això cregui no serà capaç d’entendre que la clau d’una bona actuació es basa en la transmissió de veritat emocional. No es tracta de “fer veure què” sinó de SER.

La frase que potser coneixeu i que diu “La vida és una obra de teatre i nosaltres som els personatges” és ben certa. En el nostre dia a dia, contínuament, adoptem rols (personatges) molt diferents sense ni tan sols preveure-ho. Ho fem per una raó de supervivència ja que, com a animals que som, procurem adaptar-nos a l’entorn i a les circumstàncies que ens envolten i ens trobem. En Josepet, sempre és en Josepet, en qualsevol circumstància. Però en Josepet (i qualsevol de nosaltres) no ens comportem (no ens comuniquem) de la mateixa manera sempre. En Josepet no juga el mateix rol quan està a una festa amb amics, quan va a un funeral, quan va a una entrevista de feina, quan fa de pare, quan el seu equip de futbol fa un gol, quan ha de parlar en públic… Sempre és en Josepet (sempre som nosaltres mateixos) però és alhora milions de personatges junts, tants com emocions som capaços de sentir.

I quina relació tenen la por, l’actuació i el parlar en públic? Tenen una relació absoluta. Ara ho explico.

Actuar significa jugar

En anglès (i altres idiomes) actuar és to play que, ves per on, també significa jugar. Em jugo un pèsol a que si en català fessim servir la mateixa paraula per dir actuar i per dir jugar, aquest article no tindria raó ser ser. Si fessim una enquesta on es preguntés si parlar en públic és actuar o és jugar (entenent-ho com a conceptes diferents) segur que obtindríem respostes molt divertides. El que passa, senyores i senyors, és que més enllà de si en català o castellà fem servir mots diferents per denominar “actuar” i “jugar”, en la pràctica, són (han de ser) exactament el mateix. Aleshores, si parlar en públic és un joc (i ho és), parlar en públic és actuar. Entenent en aquest cas actuar no com la interpretació fictícia d’un personatge on fem veure que som qui no som (per tapar, per exemple, la por) i on obtenim com a resultat una comunicació més falsa (i per tant insatisfactòria) que un bitllet de 6€. Es tracta d’adoptar un rol conscient (actuar), comprenent que una bona actuació és aquella “que no es nota”, on tenim el control de les nostres emocions i les fem jugar.

A Comunica es treballen les tècniques de la interpretació no pas per formar actors i actrius, tampoc per ensenyar a fer veure quelcom sino per comprendre que gràcies a la interiorització de què és actuar (jugar) poguem comunicar-nos plens d’autenticitat i mostrar el millor de nosaltres mateixos.

Per tant: Sí, parlar en públic és actuar. T’animes a venir a Comunica i comprovar-ho?

La comunicació és una eina bàsica de socialització i, fins i tot, de supervivència. Com a espècie, ens cal interrelacionar-nos amb el nostre entorn, comprendre’l i fer-li entendre les nostres emocions, és a dir, ser capaços de comunicar què necessitem per assolir els nostres objectius. Això ens passa des del moment mateix del naixement:  Un nadó, de forma molt primària i extremadament vital, plora per expressar i comunicar un missatge amb la necessitat de satisfer un objectiu com pugui ser, per exemple, el de ser alimentat. A mesura que anem creixent, desenvolupem noves habilitats comunicatives que ens permeten relacionar-nos de forma més complexa, precisa i eficaç. Alhora, però, l’acumulació d’experiències viscudes va conformant la nostra personalitat, la capacitat d’anàlisi (judici i auto-judici) i l’aparició de certeses, incerteses i pors que, irremeiablement, determinaran amb més o menys incidència com ens relacionem amb el nostre entorn i les persones que en formen part. El desenvolupament de la pròpia consciència, del propi jo, és un pas fonamental en la delimitació dels objectius a assolir quan decidim comunicar-nos, transmetre un missatge: Què vull comunicar, per a què ho vull comunicar i com ho vull comunicar.

Els dos primers elements (Què i Per a què) solen ser els més senzills d’identificar i, per tant, de modular en funció de les nostres necessitats. La tercera (Com), és la gran desconeguda, ja que està molt condicionada a l’estat emocional de l’individu transmissor del missatge i és molt més difícil de controlar donat que, malgrat podem conscientment decidir què diem, no podem controlar què sentim i, per tant, resulta molt més complicat determinar com traslladarem el nostre missatge, ja que aquest està íntimament lligat al nostre estat emocional.

Vinculació emoció-missatge

Sempre sentim alguna emoció, absolutament sempre. El què direm i sobretot el com ho direm serà sempre fruit d’una emoció, mai al revés. Si sentim por o inseguretat (per poca que sigui) això condicionarà la transmissió del nostre missatge. Quan ens comuniquem, el nostre cervell “entra en una habitació a les fosques” i agafa les eines que considera li faran falta en aquell precís moment. Si quan el cervell fa això estem en un estat emocional “satisfactori” no patirem pel fet que l’habitació estigui a les fosques i instintivament agafarem es eines adequades; si, en canvi, l’estat emocional és insatisfactori, xocarem amb tots els mobles d’aquella habitació fosca, anirem perduts, no sabrem quines eines estem fent servir i és possible que no fem servir les més convenients. Resultat: No transmetrem el nostre missatge de la manera en que voldríem.

L’objectiu de Comunica!

El treball actoral basa el seu èxit en la comunicació d’emocions, no pas tant en la narració d’uns fets determinats. Això passa amb els actors però no només: cantants, polítics, comercials, professors o conferenciants (per posar només alguns exemples) basen bona part del seu èxit comunicatiu en la capacitat d’empatitzar amb el públic que els escolta, és a dir, en aproftar al màxim l’art de saber comunicar. Aquest èxit es pot aconseguir per dues vies: La inconscient (em surt bé, el meu discurs arriba i atrapa però no sé ben bé per què) o la conscient, on l’emissor del missatge té el control del seu “com” i aposta, amb autocontrol,  per comunicar des de l’emoció.
A Comunica no s’hi ve per aprendre a ser actor o actriu, s’hi ve per aprendre l’art de saber comunicar adquirint eines basades en la interpretació.  No es tracta de fingir ser qui no som sino de poder oferir la millor versió de nosaltres mateixos. Aquest és l’objectiu.