Quan se sent segur el cargol? Quan és dins de la closca o quan és fora de la closca? Una resposta ràpida ens pot dur a afirmar que és a dins, atès que closca és el refugi. Tanmateix és precisament l’absència de por el que permet al cargol estar fora de la closca. És veritat que fora de la closca pot venir un ocell i cruspir-se’l.

Però si el cargol sempre té por que puguin passar coses terribles allà fora i sempre està intentant refugiar-se a dins de la closca, al final el cargol es morirà de fam. Quina relació té això amb nosaltres? Molta. Perquè tant cargol com nosaltres ens guiem principalment per l’instint de supervivència i aquest instint està dirigit per les reaccions emocionals que ens provoquen els estímuls que constantment estem rebent.

No perdis l’oportunitat d’entrenar les teves habilitats comunicatives i l’oratòria amb un entrenament particular a la teva mida o amb tallers en grups reduïts.

Aquesta setmana he començat a treballar amb una persona que el mes que ve participarà en un esdeveniment en el qual haurà de fer una intervenció. Aquesta persona té experiència a l’hora de parlar en públic i, afortunadament, no pateix de pànic escènic. Per què us ho dic això? Perquè, malgrat que hi hagi persones que tenen experiència i, a més a més, no pateixen o no pateixen gaire a l’hora d’enfrontar-se a una audiència, sovint cometen el mateix error.

Jo li he preguntat quin és el teu objectiu en aquesta conferència? I una resposta molt habitual és dir: explicar que… dir que… I no, l’objectiu mai no és explicar res o dir res. De la mateixa forma que quan fem un petó l’objectiu no és fer el petó. El petó és el mitjà en el qual ens recolzem per aconseguir alguna cosa.

No perdis l’oportunitat d’entrenar les teves habilitats comunicatives i l’oratòria amb un entrenament particular a la teva mida o amb tallers en grups reduïts.

Un dels reptes més habituals amb els quals he de treballar amb els meus clients és la gestió del silenci. El silenci sovint és allò que es produeix quan no sé què dir, quan m’estic bloquejant i per tant he de fer tot el possible per evitar-lo. I no, no és pas així.

El silenci no només és imprescindible perquè és el temps que necessitem per pensar i per escollir totes i cada una de les paraules que ens permetran traduir i transformar la idea en una oració comprensible pel meu interlocutor. El silenci és també una nota musical de la meva partitura dialèctica. Per tant, he d’incorporar conscientment el silenci en aquesta música que és, al cap i a la fi, la comunicació.

Aleshores, quan assumim que sempre necessitem temps per escollir totes i cada una de les paraules i que aquest temps implica silenci, ens traiem un pes a sobre. I si ens traiem aquest pes a sobre podem anar transformant de mica en mica la concepció que tenim del silenci no com allò que hem d’intentar evitar a tota costa, sinó com a qualcom inevitable i que podem transformar en el nostre amic. Com aquella eina que ens pot ajudar a transmetre que estem prou tranquils, prou còmodes com per permetre’ns treballar també amb el silenci.

Per tant, el silenci no l’intentis evitar. El silenci és el teu amic si saps fer-lo servir.

Al vídeo del final ho explico en un minut i mig. Aquí ho desenvolupo una mica més, amb el que treballo a les classes.

El temps necessari i el temps voluntari

Per trobar cada paraula sempre necessitem un temps, i aquest temps no l’escollim. No pots decidir trigar més o menys a recordar la capital de França: te’n recordes quan te’n recordes. És el temps necessari. També abans de cada frase sols dubtar una mica, perquè has de decidir com transformes la idea en paraules. El problema no acostuma a ser el dubte, sinó pretendre no dubtar.

Però a aquest temps hi pots afegir un temps que sí que decideixes tu: el temps voluntari. És la pausa del presentador abans de dir «and the winner is…». Aquell silenci no és un bloqueig, és una decisió, i dona pes al que ve després.

El detall important és que qui t’escolta no sap quina part del silenci és necessària i quina és voluntària. Per això, quan et dones permís per allargar-lo una mica, el silenci que abans vivies com un bloqueig pot començar a semblar, també a tu, una pausa que has triat.

Parlar ràpid no és tenir pressa

Molta gent creu que el problema és la velocitat, i no sempre ho és. Hi ha humoristes que parlen molt de pressa, i justament així sorprenen, però no tenen pressa: es donen el temps que necessiten. Pots parlar ràpid o a poc a poc. El que sol notar-se és la pressa, és a dir, no donar-te el temps necessari per trobar la paraula.

La pressa té una manifestació molt reconeixible: la sortida falsa. Com el corredor dels 100 metres llisos que surt abans del tret, comences a parlar o a gesticular abans d’haver trobat la paraula. El resultat sol ser una frase que comença, s’atura i torna a començar. Ho explico amb més detall a l’article sobre el llenguatge corporal per parlar en públic.

No ho dius per a tu, ho dius per a qui t’escolta

Tu ja saps el que diràs: ho has preparat, ho has pensat i potser ho has dit moltes vegades. Qui t’escolta ho sent per primera vegada. Per això un silenci que a tu et sembla llarg sovint és el temps just perquè l’altre processi el que acabes de dir.

Quan omples aquest espai, no estalvies temps al públic: li pots estar prenent el temps de pensar. Als meus alumnes els ho resumeixo amb una frase: no ho dius per a tu, ho dius per a nosaltres.

Quan t’exposes, no omplis amb més paraules

Hi ha un moment en què la temptació d’omplir el silenci sol créixer: quan parles d’una cosa que t’importa i et sents més exposat. Aleshores és fàcil afegir-hi explicacions, repetir la idea amb altres paraules o justificar el que acabes de dir. Sovint funciona millor el contrari: no diguis més coses; digues les mateixes i deixa que el silenci les acabi de fer arribar.

Això canvia la idea de fluïdesa. Parlar amb fluïdesa no és parlar sense parar. La fluïdesa també està feta de silencis en què continues comunicant: amb la mirada, amb el cos i amb l’emoció que sostens.

On mirar mentre calles

Quan busques la paraula, és habitual apartar la vista uns instants. Un estudi publicat a Memory & Cognition va observar que apartar la mirada pot ajudar a recordar. Per això no cal que t’obliguis a mirar el públic mentre penses: pots mirar fora i tornar a mirar quan trobes la paraula.

El que sol transmetre inseguretat és una altra cosa: la mirada que marxa mentre parles. Ho explico a l’article sobre la comunicació no verbal.

Un exercici per perdre la por al silenci

Demana a algú que et faci preguntes senzilles: quina és la capital del Japó, com es diu el teu carrer, quant fan 87 més 13. Abans de respondre, aparta la mirada i dona’t una mica més de temps del que necessites. Després respon tornant a mirar l’altra persona, com si la resposta fos un descobriment.

Les preguntes són fàcils a propòsit: així pots notar que aquell silenci no ve d’un bloqueig, sinó que és temps voluntari. Després prova-ho en converses reals, on no t’hi jugues res. No cal fer-ho cada vegada: si ho aconsegueixes de tant en tant, ja és un avenç.

Si vols treballar el silenci amb algú que t’acompanyi, és una de les coses que treballo a les classes particulars d’oratòria. També ho pots entrenar en grup als tallers en grups reduïts.

Quan espontàniament ens permetem jugar, s’està complint una premissa que és fonamental, i és que ens sentim prou segurs com per permetre’ns fer broma amb nosaltres mateixos. Això passa, per exemple, en contextos en els quals estem nosaltres sols o amb persones de molta confiança. Contextos en els quals ens sentim dins d’una zona de confort que ens permet deixar-nos anar, que se’n diu.

Aquest fenomen, el de jugar de forma espontània, a més de ser una manifestació de benestar emocional, és també una característica comuna amb d’altres animals. És a dir, un gos juga quan se sent bé, quan se sent segur, quan està dins del seu àmbit de confort. I no pot jugar si sent por, si sent aguit, si sent dolor, si té fam.

És a dir, si té incomoditat, per petita que sigui, el gos no pot jugar. En canvi, nosaltres, els humans, com que tenim la capacitat de prendre decisions que són conscients, sí que podem permetre’ns, forçar-nos, obligar-nos a jugar. Encara que estiguem nerviosos, encara que tinguem neguit, encara fins i tot que tinguem por. Com fa l’actor que surt a l’escenari amb nervis el dia de l’estrena.

No perdis l’oportunitat d’entrenar les teves habilitats comunicatives i l’oratòria amb un entrenament particular a la teva mida o amb tallers en grups reduïts.

Nosaltres, els humans, tenim una característica comuna amb la resta d’éssers vius. I, a més a més, un objectiu que és comú, que és la supervivència. És a dir, els cargols, els coloms, els gats, els gossos, les bactèries i els humans compartim un objectiu que és mantenir-nos vius, perquè això és el que fa possible la perpetuació de l’espècie.

Tots aquests éssers vius, almenys els que tenim sistema nerviós, regim el nostre comportament a partir dels estats emocionals que ens provoquen els estímuls que constantment estem rebent. Per això no sempre prenem les mateixes decisions en les mateixes circumstàncies. L’estat emocional en el qual ens trobem determina quina serà finalment aquesta decisió.

La diferència entre nosaltres i un colom, per exemple, és que nosaltres, a més a més de prendre decisions que són purament instintives, purament emocionals, també prenem decisions que tenen un percentatge molt important de racionalitat, de voluntat, d’anàlisi de la situació, d’anàlisi dels pros i els contres, de prendre una determinada decisió, malgrat que aquella decisió sempre serà condicionada per l’estat emocional en el qual ens trobem. 

Tornem a l’exemple del colom: suposem que anem caminant pel carrer i passem a una distància que el colom jutja que és potencialment perillosa. Aquell colom tindrà una reacció emocional que no pot escollir, que serà de por o de neguit.

De fet, parlem sempre de por, però la por pot anar des d’un petit nerviosisme fins al pànic total i absolut. Depenent de la intensitat, li posarem un nom o un altre, però sempre estem parlant, al cap i a la fi, de la por. Doncs bé, aquell colom, davant d’aquella reacció emocional de por i seguint el seu instint de supervivència, el que farà és allunyar-se per salvar-se.

En això nosaltres fem exactament el mateix. És a dir, quan ens trobem en una situació que ens causa incomoditat, el que ens demana l’instint és marxar. El que passa és que nosaltres potser analitzem si val la pena marxar o no.

Algú diu: Ara que he de defensar la meva tesi doctoral i sento nervis, em puc permetre marxar? Ara que… M’enteneu, oi? En canvi, el colom això no ho fa. El colom no pensa en si està perdent una oportunitat deixant escapar aquella engruna de pa. El colom no es planteja si els altres coloms jutjaran que és un covard.

No es planteja, no li importa què podem opinar nosaltres del seu comportament. En canvi, a nosaltres sí, és clar. A nosaltres ens importa, ens condiciona l’opinió que els altres puguin tenir també del nostre comportament i això influeix, naturalment, també en les nostres decisions.

Aleshores, per què us explico tot això? Perquè els coloms, com que totes les decisions que prenen són 100% emocionals, no poden aprendre des d’un punt de vista conscient, des d’un punt de vista racional. I nosaltres sí, i això és un avantatge molt gran, perquè això ens permet analitzar quines són les eines que estem fent servir, analitzar si ens estan funcionant o no ens estan funcionant i a partir d’aquí veure com, de mica en mica, podem anar progressant. Dit d’una altra forma, no podem superar la por a res si no ens enfrontem a allò que ens fa por, evidentment.

Ara bé, a l’hora d’enfrontar-nos a allò que ens fa por, ho podem racionalitzar, entendre per què sentim aquella por i analitzar quines són les eines que ens poden ajudar a superar aquella situació que ens incomoda. En el cas de l’oratòria, aprendre que aquestes coses van lligades a qüestions de la respiració, del tempo, de la vocalització, del llenguatge gestual, de la incorporació del silenci, elements que utilitzem sense pensar de forma instintiva, però que si aprenem a fer servir de forma conscient, de forma racional, ens empoderen. Per això és tan útil aprendre una tècnica a l’hora de comunicar-nos.

Perquè sempre podrem anar molt més enllà que un colom.

No perdis l’oportunitat d’entrenar les teves habilitats comunicatives i l’oratòria amb un entrenament particular a la teva mida o amb tallers en grups reduïts.

Quan a l’hora de parlar en públic sentim nervis, el que més ens importa és que se’ns noti, oi? I davant d’aquesta situació, què hem de fer? Hem de dissimular o hem d’actuar? Estem parlant potser de dos comportaments que són iguals o similars? En absolut, no tenen res a veure. 

La dissimulació és instintiva i és reactiva. Podriem dir que pensem: «si quan estic nerviós aconsegueixo tapar la incomoditat, doncs la gent pensarà que estic tranquil».

Però, en aquest cas, estem venuts a la sort. És com si volguéssim creuar un riu amb una barca que té vies d’aigua. Estaríem patint tota l’estona per intentar trobar aquestes vies d’aigua i ser capaços de tapar-les pregant per aconseguir arribar a l’altra llera del riu abans que la barca s’enfonsi.

En canvi, l’actuació és propositiva i, a més, és conscient perquè no podem actuar sense voler. Cal deixar clar que actuar no vol dir, almenys necessàriament, deixar de ser nosaltres mateixos. Per tant, aquesta actuació, aquest comportament conscient, com que és conscient, ens empodera perquè nosaltres prenem decisions sobre la forma en què ens mostrarem davant dels altres.

Això, per suposat, implica l’aprenentatge d’una tècnica i la correcta aplicació d’aquesta tècnica demana temps, demana constància, demana rigor, demana pràctica. Molta pràctica. Però aplicar aquesta tècnica és el que em permet adonar-me que el meu missatge està arribant de la forma en què jo pretenc que arribi i és copsar que el públic m’està interpretant de la forma en què jo vull, cosa que, de retruc, tindrà beneficis des d’un punt de vista emocional, facilitarà que jo em senti millor. 

És a dir, no és jo deixo de sentir nervis i, per tant, transmeto tranquil·litat, sinó que jo decideixo quines característiques té el meu comportament.

Veure que el meu comportament s’està entenent de la forma en què jo vull és el que, de retruc, a mi em dona un benefici des del punt de vista emocional. Per tant, davant d’aquesta dicotomia entre actuar o dissimular, entre amagar o proposar, la resposta és molt clara, actuar.

No perdis l’oportunitat d’entrenar les teves habilitats comunicatives i l’oratòria amb un entrenament particular a la teva mida o amb tallers en grups reduïts.