El parany dels nervis al parlar en públic

El parany dels nervis al parlar en públic

Sentir nervis a l’hora de parlar en públic és normal si sentim que estem a punt de fer una intervenció important o si ens importa especialment el judici que pugui fer-se de la nostra persona.

Els nervis (una forma de dir por) són una emoció i, per tant, no la podem modular a voluntat. Això vol dir que ningú pot estar segur que mai sentirà nervis, ni tan sols les persones més experimentades, i prometre un mètode per eliminar aquests nervis (por) és un frau.

Del que es tracta, doncs, és d’adquirir una tècnica mitjançant una metodologia que ens permeti independitzar-nos de l’estat emocional en el qual en trobem i que mai podrem escollir. Això és el que ens permetrà tenir sensació de control i dependre el mínim possible de com de confortables (o no) ens sentim en un moment determinat i, gràcies a això, arribar a la nostra audiència com nosaltres pretenem.

césar rojas oratoria

Sovint, quan la gent em contacta, em diu César, quan m’he de presentar, quan he d’explicar qualsevol cosa davant d’un grup de persones, ho passo molt malament, pateixo molt, passo molts nervis. Arregla’m el problema. I això és un parany.

Perquè la por davant del judici dels altres, els nervis davant del judici dels altres, no es poden treure prement simplement un botó. De la mateixa forma que no podem prémer un botó per estar més o menys enamorats, o més o menys contents, o tristos, o emprenyats. Per tant, en les classes d’oratòria, l’objectiu no és no sentir nervis.

De fet, si algú et promet que et treurà els nervis a l’hora de parlar en públic, fuig. Perquè o no et diu la veritat, o sap coses increïbles que jo desconec. L’objectiu és adquirir una tècnica.

Perquè si adquirim una tècnica, això és el que ens dona sensació de control. I és el més important. És a dir, jo no puc escollir com em sento, però sí que puc escollir quins són els botons i quines són les palanques de la meva màquina de comunicar que determinen el meu comportament i, per tant, com em veuran els altres.

És precisament això, la tècnica, el que em permet saber que si jo premo aquest botó passarà aquesta cosa, i si jo estiro aquesta palanca passarà aquesta altra cosa. És a dir, saber què he de fer perquè els altres m’interpretin com jo vull que m’interpretin. Per exemple, còmode, tranquil, relaxat, confiat.

I és adonar-me que els altres m’estan interpretant de la forma en què jo vull, que de retruc em provocarà aquest benestar, aquesta calma.

Supera la por a parlar en públic

Supera la por a parlar en públic

L’oratòria, com qualsevol habilitat, requereix pràctica i confiança per desenvolupar-se amb èxit. Però una de les barreres més comunes és la por escènica, aquella sensació d’inseguretat que pot paralitzar qualsevol persona a l’hora de parlar en públic. Curiosament, podem aprendre molt sobre la gestió d’aquesta por mirant un petit ésser viu: el cargol.

supera la por a parlar en públic

La seguretat del cargol:

Els cargols tenen un mecanisme de defensa molt interessant: la seva closca. Aquesta closca serveix com a refugi segur on es poden amagar quan perceben un perill. Quan un cargol se sent insegur, es retracta ràpidament dins la seva closca, utilitzant-la com a protecció contra els predadors i altres amenaces. D’altra banda, quan el cargol se sent segur i no percep cap perill immediat, surt de la closca per explorar, menjar i interactuar amb el seu entorn.

Aquest comportament del cargol es pot comparar amb la nostra pròpia resposta a la por de parlar en públic. Quan ens sentim insegurs o amenaçats per la idea de parlar davant d’una audiència, tendim a retirar-nos en la nostra «closca», evitant la situació que ens causa ansietat. No obstant això, per desenvolupar les nostres habilitats d’oratòria, hem d’aprendre a sortir d’aquesta closca, afrontar la por i sentir-nos còmodes parlant davant dels altres.

A Comunica Barcelona, oferim un entrenament personalitzat que t’ajudarà a superar aquesta por amb un enfocament gradual i pràctic. Aquí tens com el nostre mètode pot ajudar-te a sentir-te segur fora de la teva «closca»:

  1. Sessions Personalitzades: A través de sessions individuals, adaptem el nostre programa a les teves necessitats i inquietuds específiques. Com un cargol que surt de la seva closca amb confiança, et guiarem perquè guanyis seguretat i confiança en cada pas del teu camí.
  2. Tècnica Actoral: Utilitzem tècniques d’actuació per entrenar les teves habilitats comunicatives. Això ens permet treballar la teva expressió verbal i no verbal, ajudant-te a transmetre el teu missatge de manera clara i efectiva, tal com un cargol utilitza el seu cos per explorar el món quan se sent segur.
  3. Gestió de l’Ansietat: T’ensenyem tècniques de relaxació i visualització positiva per ajudar-te a controlar la teva ansietat. Igual que un cargol es retracta a la seva closca per protegir-se, aprendràs a gestionar els teus nervis de manera efectiva per poder sortir a escena amb confiança.
  4. Pràctica Gradual: Comencem amb petits grups i situacions controlades, augmentant gradualment la dificultat a mesura que guanyes confiança. Així com un cargol explora el seu entorn de manera progressiva, tu també aniràs guanyant seguretat a mesura que avances en el teu entrenament.
  5. Retroacció Constructiva: T’oferim comentaris i suggeriments constructius després de cada sessió, ajudant-te a millorar contínuament. Això és fonamental per identificar les àrees de millora i reforçar les teves habilitats, permetent-te sortir de la teva «closca» amb cada vegada més seguretat.

En resum, superar la por a parlar en públic no vol dir deixar de sentir nervis però sí tenir eines que ens permetin gestionar satisfactòriament les situacions d’inseguretat o angoixa. Aquest és un procés que requereix temps, preparació i paciència. Igual que un cargol surt de la seva closca quan se sent segur, nosaltres també podem aprendre a sortir de la nostra zona de confort i brillar davant d’una audiència. Amb l’entrenament personalitzat de Comunica Barcelona, t’oferim les eines i el suport necessaris per convertir-te en un orador efectiu i inspirador.

Comunicar és emocionar

Comunicar és emocionar

Comunicar és emocionar. Així de senzill… i així de complicat. Sovint em trobo amb persones que, quan arriben a Comunica! el que em demanen és “dominar l’escenari, captar l’atenció, atrapar al públic”. I bé, qui no ho vol això?

Pregunta: Com és possible que quan veiem una obra de teatre, una sèrie o una peli, si sabem perfectament que allò que succeeix a sobre de l’escenari o a la pantalla, és ficció, com és possible que ens atrapi i ens emocioni? Sabem perfectament que aquell personatge que mor en un moment determinat de l’obra sortirà a saludar al finalitzar la funció, ho sabem. Com és possible, per tant, que arribem a plorar de pena per aquell personatge shakesperià que arriba a la mort d’una forma tan tràgica? És potser perquè som imbècils i confonem realitat i ficció? No! És perquè som humans. Ni més ni menys.

L’empatia emocional

És cert que no dubtem respecte a què és ficció en una obra dramàtica però, compte, ficció no vol dir mentida. Sabem que no és veritat allò que passa o allò que s’hi diu però, tot i així, la trama ens atrapa i no movem el cul del seient fins que tot acaba.

Què ens ha passat? El que ens ha passat és que hem empatitzat amb les emocions que viuen els personatges, perquè les sentim com a certes i, per tant, són de veritat. El que ens atrapa és la personalitat del personatge, empatitzem amb les seves emocions, ens posem al seu lloc quant sent por, alegria, amor, odi i un quasi infinit etcètera.

L’actor (o actriu, és clar) quan interpreta un personatge, l’encarna i s’hi posa a la pell. Fa un viatge d’identificació emocional que fa que digui el que diu, és a dir, el text prèviament escrit per l’autor. El que a nosaltres ens atraparà, ens hi farà empatitzar, no serà pas allò que diu, sino com ho diu. I aquest com és sempre, absolutament, fruit de l’emoció sentida. És per això que resulta creïble a ulls de l’espectador. Perquè comunicar és emocionar.

A Comunica el mètode de treball està basat en la interpretació, entenent aquesta metodologia no com pures classes de teatre per aprendre a fingir qui no som, sinó per a conèixer, entendre, mecanitzar i interioritzar què és comunicar, amb majúscules, per mitjançant la ficció viatjar a través de les nostres emocions i mostar-les al món amb tota la seva força i tota la seva veritat, per mostrar no qui no som o voldriem ser, sino per mostrar la millor versió de nosaltres mateixos.

És així com a Comunica! es pot aconseguir aquell objectiu de dominar l’escenari, captar l’atenció i atrapar el públic. Jugant, sent lliure per provar, arriscant-te a saltar pel trampolí. Desenes de persones passen per Comunica! cada mes per rebre classes particulars d’entrenament de les seves habilitats comunicatives seguint aquest metodologia de treball. T’hi apuntes?

Parlar en públic és actuar?

Parlar en públic és actuar?

D’uns mesos ençà, he llegit en més d’una ocasió articles que afirmen o neguen rotundament que el parlar en públic és actuar (o hagi de ser-ho). Crec que és un tema interessant. A continuació exposaré la meva opinió sobre el tema; opinió exposada per un que és actor i que fa servir la interpretació com a eina bàsica de treball a Comunica.

Què és actuar?

Si entenem que actuar consisteix només a posar-nos en la pell d’un personatge fictici i, per tant, no ser nosaltres mateixos, posar a la nostra boca paraules escrites per una tercera persona, pensar, sentir i comportar-nos com el personatge que estem interpretant, aleshores sí, rotundament, parlar en públic no és (ni ha de ser) actuar.

Ara bé, creure que el concepte “actuar” es limita només a això és, des del meu punt de vista, tenir una visió molt limitant del que és actuar i que, per tant, qui això cregui no serà capaç d’entendre que la clau d’una bona actuació es basa en la transmissió de veritat emocional. No es tracta de “fer veure què” sinó de SER.

La frase que potser coneixeu i que diu “La vida és una obra de teatre i nosaltres som els personatges” és ben certa. En el nostre dia a dia, contínuament, adoptem rols (personatges) molt diferents sense ni tan sols preveure-ho. Ho fem per una raó de supervivència ja que, com a animals que som, procurem adaptar-nos a l’entorn i a les circumstàncies que ens envolten i ens trobem. En Josepet, sempre és en Josepet, en qualsevol circumstància. Però en Josepet (i qualsevol de nosaltres) no ens comportem (no ens comuniquem) de la mateixa manera sempre. En Josepet no juga el mateix rol quan està a una festa amb amics, quan va a un funeral, quan va a una entrevista de feina, quan fa de pare, quan el seu equip de futbol fa un gol, quan ha de parlar en públic… Sempre és en Josepet (sempre som nosaltres mateixos) però és alhora milions de personatges junts, tants com emocions som capaços de sentir.

Què passa? que aquests rols adaptatius (i per tant comunicatius) determinats pel nostre instint de supervivència no els escollim, els adoptem inconscientment i, per tant, no tenim la sensació “d’estar actuant” ja que l’actuació sempre és conscient. Ara bé, una de les emocions clau en el nostre instint de supervivència és la por, ja que el nostre cervell identifica una situació de perill (per exemple parlar en públic) i “ens avisa” perquè fugim d’aquella situació que el nostre cervell entèn com a perillosa. Tenir por no és dolent en sí mateix, al contrari, és una exel·lent eina de supervivència ja que si mai haguéssim tingut por (o capacitat d’identificar el perill), ja seriem morts.

I quina relació tenen la por, l’actuació i el parlar en públic? Tenen una relació absoluta. Ara ho explico.

Actuar significa jugar

En anglès (i altres idiomes) actuar és to play que, ves per on, també significa jugar. Em jugo un pèsol a que si en català fessim servir la mateixa paraula per dir actuar i per dir jugar, aquest article no tindria raó ser ser. Si fessim una enquesta on es preguntés si parlar en públic és actuar o és jugar (entenent-ho com a conceptes diferents) segur que obtindríem respostes molt divertides. El que passa, senyores i senyors, és que més enllà de si en català o castellà fem servir mots diferents per denominar “actuar” i “jugar”, en la pràctica, són (han de ser) exactament el mateix. Aleshores, si parlar en públic és un joc (i ho és), parlar en públic és actuar. Entenent en aquest cas actuar no com la interpretació fictícia d’un personatge on fem veure que som qui no som (per tapar, per exemple, la por) i on obtenim com a resultat una comunicació més falsa (i per tant insatisfactòria) que un bitllet de 6€. Es tracta d’adoptar un rol conscient (actuar), comprenent que una bona actuació és aquella “que no es nota”, on tenim el control de les nostres emocions i les fem jugar.

A Comunica es treballen les tècniques de la interpretació no pas per formar actors i actrius, tampoc per ensenyar a fer veure quelcom sino per comprendre que gràcies a la interiorització de què és actuar (jugar) poguem comunicar-nos plens d’autenticitat i mostrar el millor de nosaltres mateixos.

Per tant: Sí, parlar en públic és actuar. T’animes a venir a Comunica i comprovar-ho?

La vulnerabilitat emocional en la comunicació

La vulnerabilitat emocional en la comunicació

Tenir una bona comunicació no depèn de la casualitat o la bona sort. En aquest article parlo de la vulnerabilitat emocional com a peça clau per aconseguir aquesta bona comunicació. Som-hi!

En el dia d’avui, fins ara que llegeixes això, és probable que en el transport públic, caminant pel carrer, t’hagis creuat amb centenars o milers de persones. A la inmensa majoria d’aquestes persones, a aquestes hores del dia ja no els hi recordes la cara i, demà, encara menys. També estic segur de que, malgrat et costi molt recordar què vas sopar ahir, ets capaç de recordar la cara d’aquella persona a qui vas veure fa anys a un bar, al metro, caminant pel carrer o a la cua del supermercat; encara que no intercanviéssiu cap paraula o ni tan sols us creuéssiu les mirades. Com és això possible? La respsosta és senzilla: Només recordem allò que ens modifica emocionalment.

El valor de l’impacte.

Quant més profund és l’impacte emocional que ens provoca la recepció d’un estímul, més profundament queda gravat a la nostra memòria i, el cervell, que té un “disc dur” amb una capacitat limitatda per emmagatzemar records, valora “quant val la pena conservar aquella informació” en funció de l’impacte emocional que ens va provocar en el seu moment. Algú pot plantejar (i té tot el sentit) que és capaç de recordar esdeveniments succeïts fa molt de temps que no li van provocar cap canvi emocional. La resposta, al cap i a la fi, torna a ser la mateixa. És a dir, és perfectament possible que conscientment pensem que no hem sofert cap canvi emocional però, sens dubte, pel nostre inconscient aquell fet és prou rellevant com per merèixer ser arxivat a la memòria. És més, la immensa majoria d’allò que recordem no és res que haguem decidit recordar, és per tant, l’inconscient qui “decideix què volem recordar”. Val potser la pena tornar a esmentar que sempre sentim alguna cosa, sempre estem en un estat emocional, mai neutres, i que en el nostre dia a dia rebem una quantitat inimaginable d’estimuls mitjançant els nostres 5 sentits que contínuament provoquen un ball imparable d’emocions que “ens modifiquen” les 24 hores del dia, també quan dormim.

I bé, què hi té a veure tot això amb la bona comunicació? Quina importància té la modificació emocional a l’hora de traslladar un missatge, ja sigui a una sola persona o a un auditori ple a vessar? Doncs total i absoluta. M’atreveixo a afirmar que no hi ha res més important que apostar per la modificació emocional de l’altre per tal de traslladar amb èxit el nostre missatge.

Sovint dic als meus alumnes de que no es preocupin tant del contingut del seu missatge, del què han de dir (que òbviament té la seva importància) sino, sobretot, del com. I l’apartat del com té dues vessants: la tècnica (que es pot aprendre) i l’emocional (que només s’ha d’experimentar). A la selva de la vida, tots portem posada una cuirassa per protegir-nos dels atacs emocionals que comporta el simple fet de viure i, sense adonar-nos-en, aquesta cuirassa, aquest escut, aquesta armadura, pot anar fent-se de mica en mica més gruixuda. Tant, que pot arribar a inmobilitzar-nos emocionalment en els casos més extrems fins condicionar de manera determinant com ens relacionem amb l’entrorn (com ens comuniquem) i afectar-nos, fins i tot, de forma vital.

Només atrevint-nos a ser vulnerables, serem inmensament forts. Però, és clar, no és tan fàcil. Per arribar a traslladar un missatge amb impacte no n’hi ha prou amb voler-ho (això ho vol tothom) cal ser valent i atrevir-se a anar nus, despullats emocionalment. I per impactar al nostre interlocutor, abans hem de deixar-nos impactar a nosaltres mateixos, hem d’estar disposats a saltar al buit, experimentar amb les nostres emocions i, empapats d’elles, avocar-les a l’audiència.

Aquesta realitat és vàlida tant per aquelles persones que tenen el que s’anomena por escènica com per les que no pateixen aquesta sensació tan desagradable. Amb els primers cal una tasca meticulosa d’anar traient capes de cuirassa, de vegades dura com el granit, per, de mica en mica, anar comprovant que si sabem com hem de moure els braços i les cames amb coordinació, no ens ofegarem a la piscina. Amb els segons s’ha de fer una feina que acabi forçant el sortir de la zona de comfort, aquella en la que emocionalment creiem que ho tenim tot controlat (que no deixa de ser, d’altra banda, una altra forma de cuirassa), per descobrir nous camins comunicatius, via emoció, que permeti a aquestes persones descobrir la seva vulnerabilitat i, en conseqüència, les seves immenses fortaleses.

Mentrestant, a Comunica…

A l’entrenament regular que faig amb els meus alumnes treballo per aconseguir-ho i sé que no sempre és fàcil ni còmode però també sé que és imprescindible. L’experiència m’ho demostra. I quan els resultats arriben, abans o després, la satisfacció mútua és grandiosa. I tu, t’atreveixes a venir a Comunica i descobrir fins on pots arribar? T’espero!

L’art de saber comunicar

L’art de saber comunicar

Què és comunicar? La definició més senzilla i a la vegada correcta és que comunicar significa transmetre un missatge des d’un emissor a un receptor i és quelcom que tots fem servir cada dia de la nostra vida. Ara bé, l’art de saber comunicar va molt més enllà de dir coses, és una habilitat que, com d’altres, es pot entrenar i millorar.

La comunicació és una eina bàsica de socialització i, fins i tot, de supervivència. Com a espècie, ens cal interrelacionar-nos amb el nostre entorn, comprendre’l i fer-li entendre les nostres emocions, és a dir, ser capaços de comunicar què necessitem per assolir els nostres objectius. Això ens passa des del moment mateix del naixement:  Un nadó, de forma molt primària i extremadament vital, plora per expressar i comunicar un missatge amb la necessitat de satisfer un objectiu com pugui ser, per exemple, el de ser alimentat. A mesura que anem creixent, desenvolupem noves habilitats comunicatives que ens permeten relacionar-nos de forma més complexa, precisa i eficaç. Alhora, però, l’acumulació d’experiències viscudes va conformant la nostra personalitat, la capacitat d’anàlisi (judici i auto-judici) i l’aparició de certeses, incerteses i pors que, irremeiablement, determinaran amb més o menys incidència com ens relacionem amb el nostre entorn i les persones que en formen part. El desenvolupament de la pròpia consciència, del propi jo, és un pas fonamental en la delimitació dels objectius a assolir quan decidim comunicar-nos, transmetre un missatge: Què vull comunicar, per a què ho vull comunicar i com ho vull comunicar.

Els dos primers elements (Què i Per a què) solen ser els més senzills d’identificar i, per tant, de modular en funció de les nostres necessitats. La tercera (Com), és la gran desconeguda, ja que està molt condicionada a l’estat emocional de l’individu transmissor del missatge i és molt més difícil de controlar donat que, malgrat podem conscientment decidir què diem, no podem controlar què sentim i, per tant, resulta molt més complicat determinar com traslladarem el nostre missatge, ja que aquest està íntimament lligat al nostre estat emocional.

Vinculació emoció-missatge

Sempre sentim alguna emoció, absolutament sempre. El què direm i sobretot el com ho direm serà sempre fruit d’una emoció, mai al revés. Si sentim por o inseguretat (per poca que sigui) això condicionarà la transmissió del nostre missatge. Quan ens comuniquem, el nostre cervell “entra en una habitació a les fosques” i agafa les eines que considera li faran falta en aquell precís moment. Si quan el cervell fa això estem en un estat emocional “satisfactori” no patirem pel fet que l’habitació estigui a les fosques i instintivament agafarem es eines adequades; si, en canvi, l’estat emocional és insatisfactori, xocarem amb tots els mobles d’aquella habitació fosca, anirem perduts, no sabrem quines eines estem fent servir i és possible que no fem servir les més convenients. Resultat: No transmetrem el nostre missatge de la manera en que voldríem.

Comunica! basa la seva metodologia en la interpretació i la tècnica actoral. Hom sap que allò que veiem a la pantalla del cine, la tele o a sobre d’un escenari és ficció. En canvi, com a espectadors som capaços d’emocionar-nos amb les vivències dels personatges que hi veiem. Com és això possible si sabem perfectament que allò que passa no està succeint realment? Doncs per la senzilla raó de que empatitzem amb les emocions que s’hi representen.

L’objectiu de Comunica!

El treball actoral basa el seu èxit en la comunicació d’emocions, no pas tant en la narració d’uns fets determinats. Això passa amb els actors però no només: cantants, polítics, comercials, professors o conferenciants (per posar només alguns exemples) basen bona part del seu èxit comunicatiu en la capacitat d’empatitzar amb el públic que els escolta, és a dir, en aproftar al màxim l’art de saber comunicar. Aquest èxit es pot aconseguir per dues vies: La inconscient (em surt bé, el meu discurs arriba i atrapa però no sé ben bé per què) o la conscient, on l’emissor del missatge té el control del seu “com” i aposta, amb autocontrol,  per comunicar des de l’emoció.
A Comunica no s’hi ve per aprendre a ser actor o actriu, s’hi ve per aprendre l’art de saber comunicar adquirint eines basades en la interpretació.  No es tracta de fingir ser qui no som sino de poder oferir la millor versió de nosaltres mateixos. Aquest és l’objectiu.