Comunicar és un joc de nens

Comunicar és un joc de nens

 Comunicar és un joc de nens perquè és una cosa molt seriosa. A les classes que imparteixo a Comunica, sovint faig servir l’expressió “jugar”. “Anem a jugar”, “juga amb mí”, “juga amb el públic”… i moltes més expressions on el verb jugar hi tingui cabuda. Incoherent? Gens ni mica! Vaig a explicar-ho.

El llibret de Comunica.

Els qui ja em coneixeu i/o coneixeu la metodologia de treball de Comunica sabeu que faig servir l’actuació com a eina bàsica de treball. Evidentment, qui acudeix a Comunica no ho fa perquè vulgui formar-se com a actor o actriu, ni tan sols cal que tinguin un interès especial pel món de la interpretació. Aquestes persones vénen perquè volen entrenar les seves habilitats comunicatives, vèncer la por a parlar en públic i/o “simplement” aconseguir que el seu missatge arribi a l’interlocutor de la manera pretesa. A algunes d’aquestes persones, enfrontar-se a un determintat tipus de públic els hi suposa poca (o gens) incomoditat, però n’hi ha d’altres a les quals aquestes situacions les pot arribar a bloquejar fins a extrems molt intensos, provocant que el fet d’exposar-se a una audiència pugui ser viscut com a una experiència horrible.

Com podem aleshores treballar aquestes situacions? Com diu la dita castellana “cada maestrillo tiene su librillo” i el llibret de Comunica rau en l’adquisició d’eines que es fan servir en la interpretació teatral. No pas (i sempre ho dic) per fer veure que som qui en realitat no som i tapar la por amb un personatge falsejat, sino, al contrari, per sentir-nos lliures i mostrar la millor versió de nosaltres mateixos, ser autènticament nosaltres. Ser lliures i, per tant, poderosos.

Cal tenir molt present que sempre que acudim al teatre o veiem una peli, les persones que hi ha sobre l’escenari o a la pantalla estàn jugant. Juguen, entre elles i amb nosaltres. Juguen absolutament sempre, per molt dramón que sigui allò que s’està representant. Juguen amb els nostres sentiments, ens desperten emocions de tot tipus i ens atrapen. Juguen tal com ho faria un nen de 8 anys fent veure que és Son Goku, Superman o Indiana Jones però amb la diferència de que els actors i actrius professionals conèixen quins són els processos interpretatius que conecten amb les emocions i, de manera controlada, transmetre allò que se’n diu “veritat”.

Vine a jugar a Comunica!

De vegades, amb alumnes que han de preparar una exposició oral (sobretot si anem bé de temps per entrenar i preparar-la), juguem a dir-la de mil maneres diferents, des de mil emocions diferents, amb mil personatges diferents que tenen les seves particularitats, passant-nos tres pobles, passant l’exposició una vegada i una altra per trencar costures, sortint de la zona de comfort per aconseguir arribar a sentir-nos còmodes des de qualsevol punt de sortida. És perfectament possible que algú faci una classe sencera amb un nas de pallasso posat. Juguem. I faig jugar perquè comunicar és un joc de nens, perquè l’objectiu és molt seriós.

T’animes a venir a jugar Comunica Barcelona?

Sobre la classe de prova gratis a Comunica

Sobre la classe de prova gratis a Comunica

Comunica sempre ofereix una classe de prova gratis en el seu format de classes particulars a nous alumnes. Com que sovint em pregunteu en què consisteix aquesta classe (i bé que feu) avui intentaré explicar què s’hi fa i per què la faig. Si és possible, sempre intento parlar telefònicament amb la persona interessada abans de concertar cita per la classe gratuïta. Aquesta conversa serveix perquè la persona em pugui plantejar breument quines són les seves necessitats i veure si Comunica! s’adapta a allò que estan cercant. A més, em serveix per no anar de buit a aquella classe, fer-me una idea preliminar del cas i traçar una primera línia d’actuació a seguir durant la classe. Quan la persona acudeix, ampliem la conversa, faig preguntes i observo. Observo molt les característiques comunicatives de la persona que tinc al davant, doncs puc obtenir informació molt valuosa per la manera com m’expliquen el seu cas, les seves necessitats o els seus interessos i que després pot resultar molt útil a l’hora de començar a fer feina i anant definint la ruta de treball a seguir durant la formació.

El procediment

Explico que la formació la divideixo en dues fases: Una primera, més tècnica, consistent en comprendre què és comunicar en el sentit més ample del terme; saber, per exemple, quina és la diferència entre acabar una frase a dalt o abaix i què ho determina, la importància del gest, la mirada, el tempo i l’ús (la força) del silenci, entre d’altres apectes. No es tracta tant de memoritzar una sèrie de conceptes sino de comprendre’ls mitjançant la pràctica i anar-los incorporant de mica en mica. La segona fase, més emocional, és la clau en la metodologia de treball de Comunica! que, com sabeu, es basa en la interpretació actoral. Sempre insisteixo en el següent: No es tracta d’inventar-nos un personatge per fer veure que som qui no som i tapar les nostres pors (si és el cas), sino tot el contrari. Comprendre per què un personatge en la ficció d’una pel·licula o una obra de teatre és capaç d’atrapar-nos, d’emocionar-nos, conèixer quines són les eines que es fan servir perquè una ficció ens resulti creïble, adaptar-ho a la nostra comunicació real (diària i ocasional) i, així, oferir la millor versió de nosaltres mateixos.

I abans d’acabar…

Després del joc tornem a la taula. Comentem la jugada, explico què he vist i intento resoldre els dubtes. Parlem de l’evolució prevista, la diferència entre “un curs” i un entrenament, concepte important que també caracteritza la metodologia de Comunica!, el perquè de l’utilitat de les classes particulars, els paquets de 10 i 20 hores d’entrenament i tot allò que pugui facilitar al màxim que la persona, en marxar de la classe gratis de prova, ho faci amb tota la informació possible. I tu, vols venir a conèixer Comunica!? Benvingut/da!

Aprendre a parlar amb ordre per parlar millor en públic

Aprendre a parlar amb ordre per parlar millor en públic

Aprendre a parlar amb ordre és un dels molts elements que entren en joc a l’hora de tenir una bona oratòria. Tot i que pugui semblar una obvietat (que ho és) no resulta pas tan senzill aplicar aquesta màxima, sobretot quan entren en joc els nervis provocats per una circumstància determinada com pugui ser un discurs, un exàmen o una presentació de projecte.

En el moment de posar en pràctica aquest ordre, sempre ens serà de gran ajuda haver fet prèviament un bon treball de guió, procurant tenir el més clar possible quina és la clau del missatge que pretenem traslladar, com a emissors, a qui volem que rebi aquest missatge; què i per a què diem unes coses i no unes altres, destriar el gra de la palla, sintetizar i cercar la simplicitat gramatical tant com sigui possible. És gràcies a aquest “autofavor” que fem al propi cervell que podrem, ara sí, començar a construir el discurs amb una bona base, partint d’allò més concret fins desenvolupar cada idea amb tanta riquesa i poètica com volguem.

Ara bé, per escriure això que acabo d’explicar m’he basat en la premisa prèvia de que disposem d’un guió basat en  la presentació oral que farem però, què succeeix si aquesta exposició es basa en l’improvització, en la rapidesa de reflexos, en el debat? Què passa si no disposem d’aquesta plantilla, d’aquest recorregut a seguir que ens permet saber el terreny que trepitgem a cada moment? Com podem practicar i treballar aquest ordre? Res millor que l’exemple de la Judith Aparicio per explicar-ho.

Aprendre a parlar amb ordre és possible

Vaig conèixer la Judith a finals de 2015. Va venir a Comunica per recomanació d’en Francesc Blasco, qui ja feia uns quants mesos que s’entrenava fent classes particulars. Una de les meves obligacions consisteix (primer) a identificar el més aviat possible quines són les característiques comunicatives de la persona que assisteix a les meves classes i (segon) traçar la línia de treball a seguir en cada cas concret. He de reconèixer que el primer em va resultar més senzill que el segon: La Judith és una dona molt emocional i, tot i que a priori això és quelcom favorable a l’hora d’entrenar, ja que sovint em trobo amb la dificultat contrària, és a dir, que la gent “és massa cerebral”, es controlen en excés i costa que es deixin anar, en el cas de la Judith aquest alt grau d’emotivitat provocava una excessiva dispersió que dificultava la concentració i la concrecció en la transmissió del missatge. Tot un repte, vaja.

A treballar!

Si sovint demano als meus alumnes que es llencin a la piscina, que siguin atrevits, que es deixin anar i que tirin les parets de Comunica a terra si cal, en el cas de la Judith la feina a fer ha anat gairebé en la direcció contrària. I dic gairebé perquè, sens dubte, la Judith s’ha atrevit a saltar sense xarxa quan li he demanat, oh i tant! però en un sentit molt diferent al que acostumo a treballar en la majoria de casos.

Calia posar ordre i per aconseguir-ho hauriem de treballar de valent. Tot i que de vegades hem tingut sessions una mica dures, poc a poc vam anar trobant la veta bona, fent una feina molt encaminada a treballar la concentració, el control i la calma per afavorir el parlar amb ordre i assolir una comunicació de més qualitat. Cal dir que sense l’entusiasme i l’actitud tan positiva de la Judith no hauria estat possible començar a veure l’objectiu a l’abast. Gràcies per tant Judith per la teva bona predisposició i per ajudar-me a aconseguir-ho!

Sense por a parlar en públic

Sense por a parlar en públic

Hi ha persones que tenen dificultats a l’hora d’enfrontar-se a una audiència, por a parlar en públic. Aquesta és una de les raons per les quals més gent es posa en contacte amb Comunica. Aquesta dificultat pot anar des d’una petita incomoditat al pànic més absolut i cada cas ha de tractar-se amb la màxima cura i respecte per aconseguir, amb feina i esforç, l’objectiu: que aquesta pedra a la sabata sigui cada vegada més petita.

Per què hi ha por a parlar en públic?

Els humans som animals i, com a tals, sentim i patim. És a dir, com ens relacionem amb el nostre entorn té una vinculació directa amb allò que sentim. Però (i molt important) el que ens fa diferents a nosaltres els humans de la resta d’animals és, entre d’altres coses, que tenim judici propi. Podem valorar si una acte, una acció, és bona o dolenta i quines conseqüències tindrà per nosaltres mateixos aquesta decisió; som capaços d’anticipar què passarà, som capaços d’analitzar com ens afecta un fet, sigui aquest fet produït com a conseqüència directa d’una acció pròpia o d’una acció aliena. Això és bo, molt, fonamental entre d’altres coses per arribar on hem arribat com a espècie animal, que no és poc. Arribar a la conclusió de que fer servir la roda per moure objectes facilita moltíssim la feina no és fruit de la sort o la casualitat, sino de l’anàlisi racional, de la capacitat humana de predir, preveure i imaginar.

Però ep! no ho oblidem, com deia abans, som animals. No som pas gaire diferents (en el fons) d’un gat o un gos. Tenim emocions. I és la barreja d’allò que ens fa humans (la capacitat de judici) més la virtut d’emocionar-nos el que fa (provoca) que tinguem por a l’aigua, a la foscor o a parlar en públic.

 

El cas de la Júlia Oriol

La Júlia em va contactar a finals de febrer. El seu cas, a priori, com tants d’altres: “No sé per què però em bloquejo, no dic les coses com m’agradaria, tinc la sensació de que no ho faig bé…” De seguida però vaig constatar que la Júlia té dues magnífiques virtuts: Talent i valentia. Talent perquè poques vegades m’he trobat amb persones que captin amb tanta facilitat el joc de les emocions, comprendre què significa navegar per l’infinit ventall emocional de la comunicació i per què tot allò que diem és sempre fruit d’una emoció (la que sigui, però sempre és així i en qualsevol circumstància), la seva capacitat de cercar “a la caixa d’eines”, trobar l’eina, identificar-la i (ara ve la valentia) atrevir-se a fer-la servir. Ens hem d’atrevir a saltar a l’aigua per descobrir que no ens ofeguem, cal apagar el llum i quedar-se a les fosques per comprovar que no hi ha monstre, cal enfrontar-se a l’audiència que ens intimida per veure com la caixa d’eines sempre és a l’abast. La caixa d’eines forma part de l’autojudici (en positiu) que podem i hem de fer servir; forma part de la capacitat racional de mesurar les nostres forces, saber de quines armes disposem i fer servir la més eficaç segons la necessitat.

Superant la por a parlar en públic.

Des que va venir el primer dia, “només” ha tingut una presentació a la universitat que, pel que em va dir, va anar prou bé (jo estic bastant segur de que va anar fins i tot millor del que es pensa) però, evidentment, la feina feta durant les sessions d’entrenament a Comunica no anava destinada exclusivament a ser aplicada durant aquella presentació i les que vinguin: Bona part dels deures que tenia a fer entre sessió i sessió, consistien a aplicar allò treballat al seu dia a dia en les relacions interpersonals quotidianes. Hem treballat ja gairebé 20 hores i d’aquí poc donarem per finalitzada aquesta primera etapa, és hora de volar sola i deixar afiançar la feina feta. És possible que d’aquí uns mesos ens tornem a veure (l’entrenament no acaba mai) i si és així serà molt interessant comprovar com ha anat madurant el procés de treball fet durant aquests mesos.

Ha estat un gustassu Júlia! Gràcies i fins aviat!

El desig de compra

El desig de compra

En què es basa el desig de compra? Només en el producte ofert? No pas. Ni de lluny, de fet. Dos dels factors clau per aconseguir finalitzar amb èxit una operació de venda són la generació d’expectativa i de confiança.

Aquests dos elements no rauen en el simple fet de ser esmentats. Qualsevol pot dir “Això t’anirà molt bé, confia en mi”  però si aquesta frase no va acompanyada de res més, d’allò que fa que qui ho escolta veritablement senti el desig i la confiança per dur a terme l’acció de comprar, el més probable és que aquest fet no s’arribi a produir. Així doncs, com podem aconseguir despertar aquest impuls de compra en qui rep el missatge? Parlant des de l’autenticitat.

L’exemple d’en Josep Maria

En Josep Maria “Mia” Canals és agent financer. Com a tal, una part fonamental de la seva activitat professional no és només gestionar de la millor manera el patrimoni dels seus clients, sino que tot comença pel moment en que aquests hi han de depositar la seva confiança. Amb els diners no s’hi juga, s’hi treballa! Plans de pensions, renda fixa, renda variàble, fons d’inversió… Pels profans en la matèria, alguns (o tots) d’aquests termes ens poden resultar aliens, extranys, desconeguts… però en canvi tots sabem molt bé el que costa estalviar cuatre duros i, si hem de permetre que algú gestioni el nostre capital, és fonamental confiar en que la persona escollida farà tot el possible per obtenir la màxima rendibilitat a la inversió efectuada.

Amb en Mia estem fent una feina molt interessant. Hem “destruit” el clitxé, el discurs basat en que tot es basa en les paraules dites, suposadament adequades i basades en la imatge correcta del que un agent financer ha de ser. Hem anat a la recerca de l’origen, de l’autenticitat; hem jugat a ser nens, a ser clowns, a parlar amb el llenguatge natural i quotidià que fem servir amb els amics. Hem treballat (i seguim) per trobar un nou ritme, una gestualitat rica i una empenta nova basada en un fort treball emocional. És a dir, hem destruït l’embolcall, quedant-nos amb l’essència del missatge comprenent que, si surt de dins és autèntic. A partir d’aquí, de la troballa d’aquesta autenticitat, podem tornar a construir de nou i transmetre un missatge que desperti desig i confiança en l’interlocutor.

En Josep Maria ha completat ja els seu primer paquet de 10 hores d’entrenament i acaba de renovar per 20 hores més l’entrenament de les seves habilitats comunicatives i d’oratòria amb Comunica. Aprofito aquest espai per agraïr-li de nou la confiança i per felicitar-lo pel seu esforç, determinació i progrés assolit.

Seguim entrenant!

La comunicació al món del dret

La comunicació al món del dret

Hi ha persones, cinèfiles o no, que acostumen a tenir predil·lecció per un gènere cinematogràfic i, a l’hora d’escollir quina peli anar a veure al cinema o des del sofà de casa, tenen molt en compte aquest aspecte. Un dels gèneres (no esmentat abans) que arrosega més seguidors és el conegut popularment com “d’advocats” o “judicials”. Títols imprescindibles d’aquest gènere són 12 homes sense pietat, Alguns homes bons, Matar un russinyol o Testimoni de càrrec entre moltes d’altres. Per que pel·lícules com aquestes siguin recordades i recomanades fins i tot dècades després de la seva estrena, és imprescindible que, d’entre molts factors, tinguin un bon guió i bones interpretacions. És a dir, si ens centrem només en les escenes d’aquestes pel·licules que es refereixen exclusivament a la celebració del judici, és de vital importància que les preguntes i respostes formulades pels personatges que interpreten els papers d’advocats, no només siguin “correctes” en el sentit estrictament gramatical, sinó que és fonamental des d’on surten aquestes preguntes, quin és el treball emocional que permet encertar el botó que provoca en l’interlocutor (l’acusat, el defensat, el jurat…) l’efecte desitjat, allò que fa que qui rep el missatge “senti” la influència, la força il·limitada d’allò dit.

L’exemple de l’Olga

Per què aquesta llarga introducció? És hora que us presenti a l’Olga Caballol i, sí, és advocada. L’Olga és de Manresa però exerceix a Solsona. Quan es va posar en contacte amb Comunica, em va dir a què es dedicava i per a què volia entrenar les seves habilitats comunicatives, parlar en públic i, al cap i a la fi, desenvolupar una tècnica oratòria més potent que li permetés enfrontar els judicis amb més seguretat i força, vaig pensar: “César, això promet”. I vaja si prometia!

Durant les primeres sessions, vam centrar la feina en la tasca crucial de prendre consciència de quina és la comunicació espontànea, perquè es produeix, què significa i com modular-la. Diferenciar el QUÈ del COM, cercar la veracitat en allò que diem gràcies al treball emocional i a l’adquisició d’eines interpretatives de la tècnica actoral que és en la que es basa el sistema de treball de Comunica. De mica en mica, vam començar a fer teatre tot jugant amb potencials escenaris dels seus propers judicis, basant-nos en casos reals i les possibles preguntes i respostes. De quantes maneres pot arribar a fer-se una mateixa pregunta fent servir sempre les mateixes paraules? (el QUÈ) De moltes, moltíssimes (el COM). I totes i cada una d’elles surten des d’un lloc diferent, manifesten una intenció única i per tant (i molt important) provoquen un efecte diferent en l’interlocutor. Si dominem aquest aspecte, serem molt forts.

L’Olga acaba de renovar el seu paquet d’entrenament a Comunica per 20 hores més. Resulta molt satisfactori veure i comprovar com els resultats arriben i amb l’Olga ho estem aconseguint. Aprofito aquestes línies per agrair-li de nou la confiança depositada, des del convenciment de que tot just ara estem començant a recollir els primers fruits i que la gran collita arribarà aquesta temporada.

Seguim treballant Olga!