Comunicar és emocionar

Comunicar és emocionar

Comunicar és emocionar. Així de senzill… i així de complicat. Sovint em trobo amb persones que, quan arriben a Comunica! el que em demanen és “dominar l’escenari, captar l’atenció, atrapar al públic”. I bé, qui no ho vol això?

Pregunta: Com és possible que quan veiem una obra de teatre, una sèrie o una peli, si sabem perfectament que allò que succeeix a sobre de l’escenari o a la pantalla, és ficció, com és possible que ens atrapi i ens emocioni? Sabem perfectament que aquell personatge que mor en un moment determinat de l’obra sortirà a saludar al finalitzar la funció, ho sabem. Com és possible, per tant, que arribem a plorar de pena per aquell personatge shakesperià que arriba a la mort d’una forma tan tràgica? És potser perquè som imbècils i confonem realitat i ficció? No! És perquè som humans. Ni més ni menys.

L’empatia emocional

És cert que no dubtem respecte a què és ficció en una obra dramàtica però, compte, ficció no vol dir mentida. Sabem que no és veritat allò que passa o allò que s’hi diu però, tot i així, la trama ens atrapa i no movem el cul del seient fins que tot acaba.

Què ens ha passat? El que ens ha passat és que hem empatitzat amb les emocions que viuen els personatges, perquè les sentim com a certes i, per tant, són de veritat. El que ens atrapa és la personalitat del personatge, empatitzem amb les seves emocions, ens posem al seu lloc quant sent por, alegria, amor, odi i un quasi infinit etcètera.

L’actor (o actriu, és clar) quan interpreta un personatge, l’encarna i s’hi posa a la pell. Fa un viatge d’identificació emocional que fa que digui el que diu, és a dir, el text prèviament escrit per l’autor. El que a nosaltres ens atraparà, ens hi farà empatitzar, no serà pas allò que diu, sino com ho diu. I aquest com és sempre, absolutament, fruit de l’emoció sentida. És per això que resulta creïble a ulls de l’espectador. Perquè comunicar és emocionar.

A Comunica el mètode de treball està basat en la interpretació, entenent aquesta metodologia no com pures classes de teatre per aprendre a fingir qui no som, sinó per a conèixer, entendre, mecanitzar i interioritzar què és comunicar, amb majúscules, per mitjançant la ficció viatjar a través de les nostres emocions i mostar-les al món amb tota la seva força i tota la seva veritat, per mostrar no qui no som o voldriem ser, sino per mostrar la millor versió de nosaltres mateixos.

És així com a Comunica! es pot aconseguir aquell objectiu de dominar l’escenari, captar l’atenció i atrapar el públic. Jugant, sent lliure per provar, arriscant-te a saltar pel trampolí. Desenes de persones passen per Comunica! cada mes per rebre classes particulars d’entrenament de les seves habilitats comunicatives seguint aquest metodologia de treball. T’hi apuntes?

Parlar en públic és actuar?

Parlar en públic és actuar?

D’uns mesos ençà, he llegit en més d’una ocasió articles que afirmen o neguen rotundament que el parlar en públic és actuar (o hagi de ser-ho). Crec que és un tema interessant. A continuació exposaré la meva opinió sobre el tema; opinió exposada per un que és actor i que fa servir la interpretació com a eina bàsica de treball a Comunica.

Què és actuar?

Si entenem que actuar consisteix només a posar-nos en la pell d’un personatge fictici i, per tant, no ser nosaltres mateixos, posar a la nostra boca paraules escrites per una tercera persona, pensar, sentir i comportar-nos com el personatge que estem interpretant, aleshores sí, rotundament, parlar en públic no és (ni ha de ser) actuar.

Ara bé, creure que el concepte “actuar” es limita només a això és, des del meu punt de vista, tenir una visió molt limitant del que és actuar i que, per tant, qui això cregui no serà capaç d’entendre que la clau d’una bona actuació es basa en la transmissió de veritat emocional. No es tracta de “fer veure què” sinó de SER.

La frase que potser coneixeu i que diu “La vida és una obra de teatre i nosaltres som els personatges” és ben certa. En el nostre dia a dia, contínuament, adoptem rols (personatges) molt diferents sense ni tan sols preveure-ho. Ho fem per una raó de supervivència ja que, com a animals que som, procurem adaptar-nos a l’entorn i a les circumstàncies que ens envolten i ens trobem. En Josepet, sempre és en Josepet, en qualsevol circumstància. Però en Josepet (i qualsevol de nosaltres) no ens comportem (no ens comuniquem) de la mateixa manera sempre. En Josepet no juga el mateix rol quan està a una festa amb amics, quan va a un funeral, quan va a una entrevista de feina, quan fa de pare, quan el seu equip de futbol fa un gol, quan ha de parlar en públic… Sempre és en Josepet (sempre som nosaltres mateixos) però és alhora milions de personatges junts, tants com emocions som capaços de sentir.

Què passa? que aquests rols adaptatius (i per tant comunicatius) determinats pel nostre instint de supervivència no els escollim, els adoptem inconscientment i, per tant, no tenim la sensació “d’estar actuant” ja que l’actuació sempre és conscient. Ara bé, una de les emocions clau en el nostre instint de supervivència és la por, ja que el nostre cervell identifica una situació de perill (per exemple parlar en públic) i “ens avisa” perquè fugim d’aquella situació que el nostre cervell entèn com a perillosa. Tenir por no és dolent en sí mateix, al contrari, és una exel·lent eina de supervivència ja que si mai haguéssim tingut por (o capacitat d’identificar el perill), ja seriem morts.

I quina relació tenen la por, l’actuació i el parlar en públic? Tenen una relació absoluta. Ara ho explico.

Actuar significa jugar

En anglès (i altres idiomes) actuar és to play que, ves per on, també significa jugar. Em jugo un pèsol a que si en català fessim servir la mateixa paraula per dir actuar i per dir jugar, aquest article no tindria raó ser ser. Si fessim una enquesta on es preguntés si parlar en públic és actuar o és jugar (entenent-ho com a conceptes diferents) segur que obtindríem respostes molt divertides. El que passa, senyores i senyors, és que més enllà de si en català o castellà fem servir mots diferents per denominar “actuar” i “jugar”, en la pràctica, són (han de ser) exactament el mateix. Aleshores, si parlar en públic és un joc (i ho és), parlar en públic és actuar. Entenent en aquest cas actuar no com la interpretació fictícia d’un personatge on fem veure que som qui no som (per tapar, per exemple, la por) i on obtenim com a resultat una comunicació més falsa (i per tant insatisfactòria) que un bitllet de 6€. Es tracta d’adoptar un rol conscient (actuar), comprenent que una bona actuació és aquella “que no es nota”, on tenim el control de les nostres emocions i les fem jugar.

A Comunica es treballen les tècniques de la interpretació no pas per formar actors i actrius, tampoc per ensenyar a fer veure quelcom sino per comprendre que gràcies a la interiorització de què és actuar (jugar) poguem comunicar-nos plens d’autenticitat i mostrar el millor de nosaltres mateixos.

Per tant: Sí, parlar en públic és actuar. T’animes a venir a Comunica i comprovar-ho?

La vulnerabilitat emocional en la comunicació

La vulnerabilitat emocional en la comunicació

Tenir una bona comunicació no depèn de la casualitat o la bona sort. En aquest article parlo de la vulnerabilitat emocional com a peça clau per aconseguir aquesta bona comunicació. Som-hi!

En el dia d’avui, fins ara que llegeixes això, és probable que en el transport públic, caminant pel carrer, t’hagis creuat amb centenars o milers de persones. A la inmensa majoria d’aquestes persones, a aquestes hores del dia ja no els hi recordes la cara i, demà, encara menys. També estic segur de que, malgrat et costi molt recordar què vas sopar ahir, ets capaç de recordar la cara d’aquella persona a qui vas veure fa anys a un bar, al metro, caminant pel carrer o a la cua del supermercat; encara que no intercanviéssiu cap paraula o ni tan sols us creuéssiu les mirades. Com és això possible? La respsosta és senzilla: Només recordem allò que ens modifica emocionalment.

El valor de l’impacte.

Quant més profund és l’impacte emocional que ens provoca la recepció d’un estímul, més profundament queda gravat a la nostra memòria i, el cervell, que té un “disc dur” amb una capacitat limitatda per emmagatzemar records, valora “quant val la pena conservar aquella informació” en funció de l’impacte emocional que ens va provocar en el seu moment. Algú pot plantejar (i té tot el sentit) que és capaç de recordar esdeveniments succeïts fa molt de temps que no li van provocar cap canvi emocional. La resposta, al cap i a la fi, torna a ser la mateixa. És a dir, és perfectament possible que conscientment pensem que no hem sofert cap canvi emocional però, sens dubte, pel nostre inconscient aquell fet és prou rellevant com per merèixer ser arxivat a la memòria. És més, la immensa majoria d’allò que recordem no és res que haguem decidit recordar, és per tant, l’inconscient qui “decideix què volem recordar”. Val potser la pena tornar a esmentar que sempre sentim alguna cosa, sempre estem en un estat emocional, mai neutres, i que en el nostre dia a dia rebem una quantitat inimaginable d’estimuls mitjançant els nostres 5 sentits que contínuament provoquen un ball imparable d’emocions que “ens modifiquen” les 24 hores del dia, també quan dormim.

I bé, què hi té a veure tot això amb la bona comunicació? Quina importància té la modificació emocional a l’hora de traslladar un missatge, ja sigui a una sola persona o a un auditori ple a vessar? Doncs total i absoluta. M’atreveixo a afirmar que no hi ha res més important que apostar per la modificació emocional de l’altre per tal de traslladar amb èxit el nostre missatge.

Sovint dic als meus alumnes de que no es preocupin tant del contingut del seu missatge, del què han de dir (que òbviament té la seva importància) sino, sobretot, del com. I l’apartat del com té dues vessants: la tècnica (que es pot aprendre) i l’emocional (que només s’ha d’experimentar). A la selva de la vida, tots portem posada una cuirassa per protegir-nos dels atacs emocionals que comporta el simple fet de viure i, sense adonar-nos-en, aquesta cuirassa, aquest escut, aquesta armadura, pot anar fent-se de mica en mica més gruixuda. Tant, que pot arribar a inmobilitzar-nos emocionalment en els casos més extrems fins condicionar de manera determinant com ens relacionem amb l’entrorn (com ens comuniquem) i afectar-nos, fins i tot, de forma vital.

Només atrevint-nos a ser vulnerables, serem inmensament forts. Però, és clar, no és tan fàcil. Per arribar a traslladar un missatge amb impacte no n’hi ha prou amb voler-ho (això ho vol tothom) cal ser valent i atrevir-se a anar nus, despullats emocionalment. I per impactar al nostre interlocutor, abans hem de deixar-nos impactar a nosaltres mateixos, hem d’estar disposats a saltar al buit, experimentar amb les nostres emocions i, empapats d’elles, avocar-les a l’audiència.

Aquesta realitat és vàlida tant per aquelles persones que tenen el que s’anomena por escènica com per les que no pateixen aquesta sensació tan desagradable. Amb els primers cal una tasca meticulosa d’anar traient capes de cuirassa, de vegades dura com el granit, per, de mica en mica, anar comprovant que si sabem com hem de moure els braços i les cames amb coordinació, no ens ofegarem a la piscina. Amb els segons s’ha de fer una feina que acabi forçant el sortir de la zona de comfort, aquella en la que emocionalment creiem que ho tenim tot controlat (que no deixa de ser, d’altra banda, una altra forma de cuirassa), per descobrir nous camins comunicatius, via emoció, que permeti a aquestes persones descobrir la seva vulnerabilitat i, en conseqüència, les seves immenses fortaleses.

Mentrestant, a Comunica…

A l’entrenament regular que faig amb els meus alumnes treballo per aconseguir-ho i sé que no sempre és fàcil ni còmode però també sé que és imprescindible. L’experiència m’ho demostra. I quan els resultats arriben, abans o després, la satisfacció mútua és grandiosa. I tu, t’atreveixes a venir a Comunica i descobrir fins on pots arribar? T’espero!

L’art de saber comunicar

L’art de saber comunicar

Què és comunicar? La definició més senzilla i a la vegada correcta és que comunicar significa transmetre un missatge des d’un emissor a un receptor i és quelcom que tots fem servir cada dia de la nostra vida. Ara bé, l’art de saber comunicar va molt més enllà de dir coses, és una habilitat que, com d’altres, es pot entrenar i millorar.

La comunicació és una eina bàsica de socialització i, fins i tot, de supervivència. Com a espècie, ens cal interrelacionar-nos amb el nostre entorn, comprendre’l i fer-li entendre les nostres emocions, és a dir, ser capaços de comunicar què necessitem per assolir els nostres objectius. Això ens passa des del moment mateix del naixement:  Un nadó, de forma molt primària i extremadament vital, plora per expressar i comunicar un missatge amb la necessitat de satisfer un objectiu com pugui ser, per exemple, el de ser alimentat. A mesura que anem creixent, desenvolupem noves habilitats comunicatives que ens permeten relacionar-nos de forma més complexa, precisa i eficaç. Alhora, però, l’acumulació d’experiències viscudes va conformant la nostra personalitat, la capacitat d’anàlisi (judici i auto-judici) i l’aparició de certeses, incerteses i pors que, irremeiablement, determinaran amb més o menys incidència com ens relacionem amb el nostre entorn i les persones que en formen part. El desenvolupament de la pròpia consciència, del propi jo, és un pas fonamental en la delimitació dels objectius a assolir quan decidim comunicar-nos, transmetre un missatge: Què vull comunicar, per a què ho vull comunicar i com ho vull comunicar.

Els dos primers elements (Què i Per a què) solen ser els més senzills d’identificar i, per tant, de modular en funció de les nostres necessitats. La tercera (Com), és la gran desconeguda, ja que està molt condicionada a l’estat emocional de l’individu transmissor del missatge i és molt més difícil de controlar donat que, malgrat podem conscientment decidir què diem, no podem controlar què sentim i, per tant, resulta molt més complicat determinar com traslladarem el nostre missatge, ja que aquest està íntimament lligat al nostre estat emocional.

Vinculació emoció-missatge

Sempre sentim alguna emoció, absolutament sempre. El què direm i sobretot el com ho direm serà sempre fruit d’una emoció, mai al revés. Si sentim por o inseguretat (per poca que sigui) això condicionarà la transmissió del nostre missatge. Quan ens comuniquem, el nostre cervell “entra en una habitació a les fosques” i agafa les eines que considera li faran falta en aquell precís moment. Si quan el cervell fa això estem en un estat emocional “satisfactori” no patirem pel fet que l’habitació estigui a les fosques i instintivament agafarem es eines adequades; si, en canvi, l’estat emocional és insatisfactori, xocarem amb tots els mobles d’aquella habitació fosca, anirem perduts, no sabrem quines eines estem fent servir i és possible que no fem servir les més convenients. Resultat: No transmetrem el nostre missatge de la manera en que voldríem.

Comunica! basa la seva metodologia en la interpretació i la tècnica actoral. Hom sap que allò que veiem a la pantalla del cine, la tele o a sobre d’un escenari és ficció. En canvi, com a espectadors som capaços d’emocionar-nos amb les vivències dels personatges que hi veiem. Com és això possible si sabem perfectament que allò que passa no està succeint realment? Doncs per la senzilla raó de que empatitzem amb les emocions que s’hi representen.

L’objectiu de Comunica!

El treball actoral basa el seu èxit en la comunicació d’emocions, no pas tant en la narració d’uns fets determinats. Això passa amb els actors però no només: cantants, polítics, comercials, professors o conferenciants (per posar només alguns exemples) basen bona part del seu èxit comunicatiu en la capacitat d’empatitzar amb el públic que els escolta, és a dir, en aproftar al màxim l’art de saber comunicar. Aquest èxit es pot aconseguir per dues vies: La inconscient (em surt bé, el meu discurs arriba i atrapa però no sé ben bé per què) o la conscient, on l’emissor del missatge té el control del seu “com” i aposta, amb autocontrol,  per comunicar des de l’emoció.
A Comunica no s’hi ve per aprendre a ser actor o actriu, s’hi ve per aprendre l’art de saber comunicar adquirint eines basades en la interpretació.  No es tracta de fingir ser qui no som sino de poder oferir la millor versió de nosaltres mateixos. Aquest és l’objectiu.

Comunicar és un joc de nens

Comunicar és un joc de nens

 Comunicar és un joc de nens perquè és una cosa molt seriosa. A les classes que imparteixo a Comunica, sovint faig servir l’expressió “jugar”. “Anem a jugar”, “juga amb mí”, “juga amb el públic”… i moltes més expressions on el verb jugar hi tingui cabuda. Incoherent? Gens ni mica! Vaig a explicar-ho.

El llibret de Comunica.

Els qui ja em coneixeu i/o coneixeu la metodologia de treball de Comunica sabeu que faig servir l’actuació com a eina bàsica de treball. Evidentment, qui acudeix a Comunica no ho fa perquè vulgui formar-se com a actor o actriu, ni tan sols cal que tinguin un interès especial pel món de la interpretació. Aquestes persones vénen perquè volen entrenar les seves habilitats comunicatives, vèncer la por a parlar en públic i/o “simplement” aconseguir que el seu missatge arribi a l’interlocutor de la manera pretesa. A algunes d’aquestes persones, enfrontar-se a un determintat tipus de públic els hi suposa poca (o gens) incomoditat, però n’hi ha d’altres a les quals aquestes situacions les pot arribar a bloquejar fins a extrems molt intensos, provocant que el fet d’exposar-se a una audiència pugui ser viscut com a una experiència horrible.

Com podem aleshores treballar aquestes situacions? Com diu la dita castellana “cada maestrillo tiene su librillo” i el llibret de Comunica rau en l’adquisició d’eines que es fan servir en la interpretació teatral. No pas (i sempre ho dic) per fer veure que som qui en realitat no som i tapar la por amb un personatge falsejat, sino, al contrari, per sentir-nos lliures i mostrar la millor versió de nosaltres mateixos, ser autènticament nosaltres. Ser lliures i, per tant, poderosos.

Cal tenir molt present que sempre que acudim al teatre o veiem una peli, les persones que hi ha sobre l’escenari o a la pantalla estàn jugant. Juguen, entre elles i amb nosaltres. Juguen absolutament sempre, per molt dramón que sigui allò que s’està representant. Juguen amb els nostres sentiments, ens desperten emocions de tot tipus i ens atrapen. Juguen tal com ho faria un nen de 8 anys fent veure que és Son Goku, Superman o Indiana Jones però amb la diferència de que els actors i actrius professionals conèixen quins són els processos interpretatius que conecten amb les emocions i, de manera controlada, transmetre allò que se’n diu “veritat”.

Vine a jugar a Comunica!

De vegades, amb alumnes que han de preparar una exposició oral (sobretot si anem bé de temps per entrenar i preparar-la), juguem a dir-la de mil maneres diferents, des de mil emocions diferents, amb mil personatges diferents que tenen les seves particularitats, passant-nos tres pobles, passant l’exposició una vegada i una altra per trencar costures, sortint de la zona de comfort per aconseguir arribar a sentir-nos còmodes des de qualsevol punt de sortida. És perfectament possible que algú faci una classe sencera amb un nas de pallasso posat. Juguem. I faig jugar perquè comunicar és un joc de nens, perquè l’objectiu és molt seriós.

T’animes a venir a jugar Comunica Barcelona?

Sobre la classe de prova gratis a Comunica

Sobre la classe de prova gratis a Comunica

Comunica sempre ofereix una classe de prova gratis en el seu format de classes particulars a nous alumnes. Com que sovint em pregunteu en què consisteix aquesta classe (i bé que feu) avui intentaré explicar què s’hi fa i per què la faig. Si és possible, sempre intento parlar telefònicament amb la persona interessada abans de concertar cita per la classe gratuïta. Aquesta conversa serveix perquè la persona em pugui plantejar breument quines són les seves necessitats i veure si Comunica! s’adapta a allò que estan cercant. A més, em serveix per no anar de buit a aquella classe, fer-me una idea preliminar del cas i traçar una primera línia d’actuació a seguir durant la classe. Quan la persona acudeix, ampliem la conversa, faig preguntes i observo. Observo molt les característiques comunicatives de la persona que tinc al davant, doncs puc obtenir informació molt valuosa per la manera com m’expliquen el seu cas, les seves necessitats o els seus interessos i que després pot resultar molt útil a l’hora de començar a fer feina i anant definint la ruta de treball a seguir durant la formació.

El procediment

Explico que la formació la divideixo en dues fases: Una primera, més tècnica, consistent en comprendre què és comunicar en el sentit més ample del terme; saber, per exemple, quina és la diferència entre acabar una frase a dalt o abaix i què ho determina, la importància del gest, la mirada, el tempo i l’ús (la força) del silenci, entre d’altres apectes. No es tracta tant de memoritzar una sèrie de conceptes sino de comprendre’ls mitjançant la pràctica i anar-los incorporant de mica en mica. La segona fase, més emocional, és la clau en la metodologia de treball de Comunica! que, com sabeu, es basa en la interpretació actoral. Sempre insisteixo en el següent: No es tracta d’inventar-nos un personatge per fer veure que som qui no som i tapar les nostres pors (si és el cas), sino tot el contrari. Comprendre per què un personatge en la ficció d’una pel·licula o una obra de teatre és capaç d’atrapar-nos, d’emocionar-nos, conèixer quines són les eines que es fan servir perquè una ficció ens resulti creïble, adaptar-ho a la nostra comunicació real (diària i ocasional) i, així, oferir la millor versió de nosaltres mateixos.

I abans d’acabar…

Després del joc tornem a la taula. Comentem la jugada, explico què he vist i intento resoldre els dubtes. Parlem de l’evolució prevista, la diferència entre “un curs” i un entrenament, concepte important que també caracteritza la metodologia de Comunica!, el perquè de l’utilitat de les classes particulars, els paquets de 10 i 20 hores d’entrenament i tot allò que pugui facilitar al màxim que la persona, en marxar de la classe gratis de prova, ho faci amb tota la informació possible. I tu, vols venir a conèixer Comunica!? Benvingut/da!