Un dels reptes més habituals amb els quals he de treballar amb els meus clients és la gestió del silenci. El silenci sovint és allò que es produeix quan no sé què dir, quan m’estic bloquejant i per tant he de fer tot el possible per evitar-lo. I no, no és pas així.

El silenci no només és imprescindible perquè és el temps que necessitem per pensar i per escollir totes i cada una de les paraules que ens permetran traduir i transformar la idea en una oració comprensible pel meu interlocutor. El silenci és també una nota musical de la meva partitura dialèctica. Per tant, he d’incorporar conscientment el silenci en aquesta música que és, al cap i a la fi, la comunicació.

Aleshores, quan assumim que sempre necessitem temps per escollir totes i cada una de les paraules i que aquest temps implica silenci, ens traiem un pes a sobre. I si ens traiem aquest pes a sobre podem anar transformant de mica en mica la concepció que tenim del silenci no com allò que hem d’intentar evitar a tota costa, sinó com a qualcom inevitable i que podem transformar en el nostre amic. Com aquella eina que ens pot ajudar a transmetre que estem prou tranquils, prou còmodes com per permetre’ns treballar també amb el silenci.

Per tant, el silenci no l’intentis evitar. El silenci és el teu amic si saps fer-lo servir.

Al vídeo del final ho explico en un minut i mig. Aquí ho desenvolupo una mica més, amb el que treballo a les classes.

El temps necessari i el temps voluntari

Per trobar cada paraula sempre necessitem un temps, i aquest temps no l’escollim. No pots decidir trigar més o menys a recordar la capital de França: te’n recordes quan te’n recordes. És el temps necessari. També abans de cada frase sols dubtar una mica, perquè has de decidir com transformes la idea en paraules. El problema no acostuma a ser el dubte, sinó pretendre no dubtar.

Però a aquest temps hi pots afegir un temps que sí que decideixes tu: el temps voluntari. És la pausa del presentador abans de dir «and the winner is…». Aquell silenci no és un bloqueig, és una decisió, i dona pes al que ve després.

El detall important és que qui t’escolta no sap quina part del silenci és necessària i quina és voluntària. Per això, quan et dones permís per allargar-lo una mica, el silenci que abans vivies com un bloqueig pot començar a semblar, també a tu, una pausa que has triat.

Parlar ràpid no és tenir pressa

Molta gent creu que el problema és la velocitat, i no sempre ho és. Hi ha humoristes que parlen molt de pressa, i justament així sorprenen, però no tenen pressa: es donen el temps que necessiten. Pots parlar ràpid o a poc a poc. El que sol notar-se és la pressa, és a dir, no donar-te el temps necessari per trobar la paraula.

La pressa té una manifestació molt reconeixible: la sortida falsa. Com el corredor dels 100 metres llisos que surt abans del tret, comences a parlar o a gesticular abans d’haver trobat la paraula. El resultat sol ser una frase que comença, s’atura i torna a començar. Ho explico amb més detall a l’article sobre el llenguatge corporal per parlar en públic.

No ho dius per a tu, ho dius per a qui t’escolta

Tu ja saps el que diràs: ho has preparat, ho has pensat i potser ho has dit moltes vegades. Qui t’escolta ho sent per primera vegada. Per això un silenci que a tu et sembla llarg sovint és el temps just perquè l’altre processi el que acabes de dir.

Quan omples aquest espai, no estalvies temps al públic: li pots estar prenent el temps de pensar. Als meus alumnes els ho resumeixo amb una frase: no ho dius per a tu, ho dius per a nosaltres.

Quan t’exposes, no omplis amb més paraules

Hi ha un moment en què la temptació d’omplir el silenci sol créixer: quan parles d’una cosa que t’importa i et sents més exposat. Aleshores és fàcil afegir-hi explicacions, repetir la idea amb altres paraules o justificar el que acabes de dir. Sovint funciona millor el contrari: no diguis més coses; digues les mateixes i deixa que el silenci les acabi de fer arribar.

Això canvia la idea de fluïdesa. Parlar amb fluïdesa no és parlar sense parar. La fluïdesa també està feta de silencis en què continues comunicant: amb la mirada, amb el cos i amb l’emoció que sostens.

On mirar mentre calles

Quan busques la paraula, és habitual apartar la vista uns instants. Un estudi publicat a Memory & Cognition va observar que apartar la mirada pot ajudar a recordar. Per això no cal que t’obliguis a mirar el públic mentre penses: pots mirar fora i tornar a mirar quan trobes la paraula.

El que sol transmetre inseguretat és una altra cosa: la mirada que marxa mentre parles. Ho explico a l’article sobre la comunicació no verbal.

Un exercici per perdre la por al silenci

Demana a algú que et faci preguntes senzilles: quina és la capital del Japó, com es diu el teu carrer, quant fan 87 més 13. Abans de respondre, aparta la mirada i dona’t una mica més de temps del que necessites. Després respon tornant a mirar l’altra persona, com si la resposta fos un descobriment.

Les preguntes són fàcils a propòsit: així pots notar que aquell silenci no ve d’un bloqueig, sinó que és temps voluntari. Després prova-ho en converses reals, on no t’hi jugues res. No cal fer-ho cada vegada: si ho aconsegueixes de tant en tant, ja és un avenç.

Si vols treballar el silenci amb algú que t’acompanyi, és una de les coses que treballo a les classes particulars d’oratòria. També ho pots entrenar en grup als tallers en grups reduïts.