Imagina un enginyer que ha de presentar una línia de producció nova davant de possibles clients. Coneix la màquina millor que ningú, té les dades ordenades i no s’equivoca en cap xifra. I, tot i així, al cap de deu minuts mitja sala mira el mòbil. No ha fet res malament: ho ha explicat tot bé, però amb compte, com qui camina de puntetes. És el risc més habitual d’una presentació tècnica: que el contingut sigui impecable i que no arribi.
Si el que necessites és un mètode per preparar-la pas a pas, el tens a l’article com preparar una exposició oral. Aquí parlo d’una altra cosa: per què un tema tècnic pot avorrir encara que estigui ben explicat, i què hi pots fer.
En una presentació tècnica, el públic no jutja el tema
Qui t’escolta no sap per endavant si el que explicaràs és interessant. No coneix la màquina, ni el procés, ni per què aquella dada és important. Per decidir-ho, es fixa sobretot en la informació que té més a l’abast: tu. Com en parles, com et mous, com sona la teva veu quan arribes a la part que més t’importa.
La psicologia en diu contagi emocional. Les persones tendim a sincronitzar-nos, sense adonar-nos-en, amb l’expressió, la veu i la postura de qui tenim al davant, i per aquesta via ens acostem a la seva emoció. A les aules s’ha mesurat: com més gaudeix el professor de la seva matèria, més tendeixen a gaudir-ne els alumnes, i aquest efecte passa sobretot per l’entusiasme que els alumnes perceben.
Dit d’una altra manera: si el públic nota que a tu allò et sembla interessant, és molt més probable que també li ho sembli. I si nota que l’expliques per obligació, sovint arribarà a la mateixa conclusió que tu.
Per què dir «això és interessant» no funciona
Davant d’aquest problema hi ha una temptació molt comuna: anunciar-ho. «Ara ve una dada molt rellevant.» «El que us ensenyaré és increïble.» És com començar una història dient «ara t’explicaré una cosa al·lucinant»: has posat el llistó a dalt de tot abans d’haver explicat res.
El problema és de credibilitat. Dir que una cosa és interessant és una afirmació, però res més que això. Mostrar que t’interessa, en el ritme, en la mirada o en el cos, és una evidència, i és molt més difícil de fabricar. La persona que tens al davant potser no estarà d’acord amb tu, però com a mínim ha de tenir clar que tu estàs implicat en el que expliques.
L’entusiasme fingit es nota
Aquí convé no agafar la drecera. Si l’entusiasme es contagia, la conclusió fàcil seria: fingeix-lo. Somriu més, gesticula més, posa veu de presentador de televisió. Sí… però no.
La recerca diu que no és tan senzill. El 2018, un grup de recerca en educació va distingir entre l’entusiasme que els professors sentien i el que mostraven a classe. Els alumnes gaudien més i s’avorrien menys quan totes dues coses anaven juntes. Quan el professor mostrava un entusiasme que no sentia, o en sentia un que no deixava veure, el resultat era pitjor. Ho pots llegir en el seu treball sobre l’entusiasme dels professors.
Això no vol dir que hagis de sentir l’entusiasme de manera espontània. L’estudi parla de mostrar una emoció sense res a dins; el que fa un actor és una altra cosa.
A Comunica, quan parlo d’actuar no parlo de fingir. Tampoc no es tracta de sentir-ho, perquè no podem decidir què sentim, sinó d’empatitzar amb l’emoció i emprar adequadament l’emoció de treball.
Quan l’actor surt a l’escenari o es posa davant de la càmera, no sent allò que expressa mitjançant el seu personatge, però no fingeix ni t’enganya: actua. Es posa en l’emoció mitjançant la tècnica i es comporta de manera veritable als nostres ulls.
A Comunica això ho treballo amb els meus alumnes mitjançant la tècnica i, més concretament, la relació entre la respiració i la parla diafragmàtiques i el vincle amb l’emoció de treball.
Busca el que et fascina del teu tema
Recordes els nens que obren un rellotge per veure com giren els engranatges? No els interessa l’hora: els fascina el mecanisme. Aquesta mirada és la que val la pena recuperar davant del teu propi tema. Probablement és el que et va portar a dedicar-t’hi, i amb els anys de feina ha quedat enterrada sota la rutina.
Dues preguntes poden ajudar a desenterrar-la:
- Què em va sorprendre la primera vegada que vaig entendre com funcionava això?
- Quin problema resol, i a qui li canvia la feina o la vida?
També ajuda canviar el format. La història de l’empresa o del projecte, en lloc d’una llista de dates i fites, es pot explicar com el millor dels contes: hi havia un problema, algú va tenir una idea, va costar, va funcionar. I el funcionament d’una màquina es pot presentar com qui ha descobert una cosa extraordinària, no com qui llegeix un manual d’instruccions.
Un matís important: això no vol dir treure contingut tècnic. Les dades, els processos i les xifres s’expliquen igual. El que canvia és què vols que el públic s’emporti: no només com funciona, sinó per què val la pena.
A l’assaig d’una presentació tècnica, passa’t
L’últim consell sol sorprendre: quan assagis, exagera. Passa’t. Si et sembla que estàs fent massa, no et preocupis. Assajar gran et permet ser molt més conscient de com t’expresses amb el cos, el rostre i la veu.
El motiu són els nervis. El dia de la presentació probablement estaràs més tens que a l’assaig, aniràs amb més compte i el que hagis preparat potser sortirà una mica més apagat. Si a l’assaig arribes just al nivell que vols, el dia clau pots quedar per sota.
Si et passes quan practiques, el teu cervell aprèn a jugar i a exposar-se. Has de ser capaç d’anar molt més enllà del que faràs el dia que de debò facis la presentació. Si et demostres que pots, ja ho rebaixaràs fins on toqui. En canvi, si vas amb peus de plom mentre practiques per por de semblar sobreactuat o perquè, al cap i a la fi, el dia de la presentació «no has de fer el pallasso», estàs comprant butlletes per quedar-te curt.
Hi ha un segon motiu. Com més nerviós estàs, més fàcil és trobar excuses per no implicar-te: «no és el moment», «aquest públic és molt seriós». L’instint de protecció gairebé sempre té una justificació a punt. I és cert que implicar-se és arriscar-se, perquè t’exposes més. Però els ponents que acaben captant una sala solen ser, precisament, els que més s’hi impliquen.
Per això l’assaig, i sobretot la classe, és el lloc per provar el màxim. Com en aquells jocs d’infantesa en què qui «era de sucre» no podia quedar eliminat: allà no hi ha conseqüències, i pots anar tan lluny com calgui per descobrir on és el teu límit.
Com ho treballo a Comunica
Treballo amb el teu contingut real: assajo la presentació amb tu fins que el que t’interessa es nota i t’ajudo a ajustar el cos i la mirada perquè t’acompanyin. Per a aquesta part, et pot servir l’article sobre el llenguatge corporal per parlar en públic.
Ho faig en classes particulars d’oratòria. Si ets responsable d’un equip tècnic, també ho faig amb grups a través de la formació per a empreses.
T’animes a venir a fer una classe de prova? La primera sessió és gratuïta!