La vulnerabilitat emocional en la comunicació

Tenir una bona comunicació no depèn de la casualitat o la bona sort. En aquest article parlo de la vulnerabilitat emocional com a peça clau per aconseguir aquesta bona comunicació. Som-hi!

En el dia d’avui, fins ara que llegeixes això, és probable que en el transport públic, caminant pel carrer, t’hagis creuat amb centenars o milers de persones. A la inmensa majoria d’aquestes persones, a aquestes hores del dia ja no els hi recordes la cara i, demà, encara menys. També estic segur de que, malgrat et costi molt recordar què vas sopar ahir, ets capaç de recordar la cara d’aquella persona a qui vas veure fa anys a un bar, al metro, caminant pel carrer o a la cua del supermercat; encara que no intercanviéssiu cap paraula o ni tan sols us creuéssiu les mirades. Com és això possible? La respsosta és senzilla: Només recordem allò que ens modifica emocionalment.

El valor de l’impacte.

Quant més profund és l’impacte emocional que ens provoca la recepció d’un estímul, més profundament queda gravat a la nostra memòria i, el cervell, que té un “disc dur” amb una capacitat limitatda per emmagatzemar records, valora “quant val la pena conservar aquella informació” en funció de l’impacte emocional que ens va provocar en el seu moment. Algú pot plantejar (i té tot el sentit) que és capaç de recordar esdeveniments succeïts fa molt de temps que no li van provocar cap canvi emocional. La resposta, al cap i a la fi, torna a ser la mateixa. És a dir, és perfectament possible que conscientment pensem que no hem sofert cap canvi emocional però, sens dubte, pel nostre inconscient aquell fet és prou rellevant com per merèixer ser arxivat a la memòria. És més, la immensa majoria d’allò que recordem no és res que haguem decidit recordar, és per tant, l’inconscient qui “decideix què volem recordar”. Val potser la pena tornar a esmentar que sempre sentim alguna cosa, sempre estem en un estat emocional, mai neutres, i que en el nostre dia a dia rebem una quantitat inimaginable d’estimuls mitjançant els nostres 5 sentits que contínuament provoquen un ball imparable d’emocions que “ens modifiquen” les 24 hores del dia, també quan dormim.

I bé, què hi té a veure tot això amb la bona comunicació? Quina importància té la modificació emocional a l’hora de traslladar un missatge, ja sigui a una sola persona o a un auditori ple a vessar? Doncs total i absoluta. M’atreveixo a afirmar que no hi ha res més important que apostar per la modificació emocional de l’altre per tal de traslladar amb èxit el nostre missatge.

Sovint dic als meus alumnes de que no es preocupin tant del contingut del seu missatge, del què han de dir (que òbviament té la seva importància) sino, sobretot, del com. I l’apartat del com té dues vessants: la tècnica (que es pot aprendre) i l’emocional (que només s’ha d’experimentar). A la selva de la vida, tots portem posada una cuirassa per protegir-nos dels atacs emocionals que comporta el simple fet de viure i, sense adonar-nos-en, aquesta cuirassa, aquest escut, aquesta armadura, pot anar fent-se de mica en mica més gruixuda. Tant, que pot arribar a inmobilitzar-nos emocionalment en els casos més extrems fins condicionar de manera determinant com ens relacionem amb l’entrorn (com ens comuniquem) i afectar-nos, fins i tot, de forma vital.

Només atrevint-nos a ser vulnerables, serem inmensament forts. Però, és clar, no és tan fàcil. Per arribar a traslladar un missatge amb impacte no n’hi ha prou amb voler-ho (això ho vol tothom) cal ser valent i atrevir-se a anar nus, despullats emocionalment. I per impactar al nostre interlocutor, abans hem de deixar-nos impactar a nosaltres mateixos, hem d’estar disposats a saltar al buit, experimentar amb les nostres emocions i, empapats d’elles, avocar-les a l’audiència.

Aquesta realitat és vàlida tant per aquelles persones que tenen el que s’anomena por escènica com per les que no pateixen aquesta sensació tan desagradable. Amb els primers cal una tasca meticulosa d’anar traient capes de cuirassa, de vegades dura com el granit, per, de mica en mica, anar comprovant que si sabem com hem de moure els braços i les cames amb coordinació, no ens ofegarem a la piscina. Amb els segons s’ha de fer una feina que acabi forçant el sortir de la zona de comfort, aquella en la que emocionalment creiem que ho tenim tot controlat (que no deixa de ser, d’altra banda, una altra forma de cuirassa), per descobrir nous camins comunicatius, via emoció, que permeti a aquestes persones descobrir la seva vulnerabilitat i, en conseqüència, les seves immenses fortaleses.

Mentrestant, a Comunica…

A l’entrenament regular que faig amb els meus alumnes treballo per aconseguir-ho i sé que no sempre és fàcil ni còmode però també sé que és imprescindible. L’experiència m’ho demostra. I quan els resultats arriben, abans o després, la satisfacció mútua és grandiosa. I tu, t’atreveixes a venir a Comunica i descobrir fins on pots arribar? T’espero!