Nosaltres, els humans, tenim una característica comuna amb la resta d’éssers vius. I, a més a més, un objectiu que és comú, que és la supervivència. És a dir, els cargols, els coloms, els gats, els gossos, les bactèries i els humans compartim un objectiu que és mantenir-nos vius, perquè això és el que fa possible la perpetuació de l’espècie.

Tots aquests éssers vius, almenys els que tenim sistema nerviós, regim el nostre comportament a partir dels estats emocionals que ens provoquen els estímuls que constantment estem rebent. Per això no sempre prenem les mateixes decisions en les mateixes circumstàncies. L’estat emocional en el qual ens trobem determina quina serà finalment aquesta decisió.

La diferència entre nosaltres i un colom, per exemple, és que nosaltres, a més a més de prendre decisions que són purament instintives, purament emocionals, també prenem decisions que tenen un percentatge molt important de racionalitat, de voluntat, d’anàlisi de la situació, d’anàlisi dels pros i els contres, de prendre una determinada decisió, malgrat que aquella decisió sempre serà condicionada per l’estat emocional en el qual ens trobem. 

Tornem a l’exemple del colom: suposem que anem caminant pel carrer i passem a una distància que el colom jutja que és potencialment perillosa. Aquell colom tindrà una reacció emocional que no pot escollir, que serà de por o de neguit.

De fet, parlem sempre de por, però la por pot anar des d’un petit nerviosisme fins al pànic total i absolut. Depenent de la intensitat, li posarem un nom a un altre, però sempre estem parlant, a cap i a la fi, de la por. Doncs bé, aquell colom, davant d’aquella reacció emocional de por i seguint el seu instint de supervivència, el que farà és allunyar-se per salvar-se.

En això nosaltres fem exactament el mateix. És a dir, quan ens trobem en una situació que ens causa incomoditat, el que ens demana l’instint és marxar. El que passa és que nosaltres potser analitzem si val la pena marxar o no.

Algú diu: Ara que he de defensar la meva tesi doctoral i sento nervis, em puc permetre marxar? Ara que… M’enteneu, oi? En canvi, el colom això no ho fa. El colom no pensa en si està perdent una oportunitat deixant escapar aquella engruna de pa. El colom no es planteja si els altres coloms jutjaran que és un covard.

No es planteja, no li importa què podem opinar nosaltres del seu comportament. En canvi, a nosaltres sí, és clar. A nosaltres ens importa, ens condiciona l’opinió que els altres puguin tenir també del nostre comportament i això influeix, com no, també en les nostres decisions.

Aleshores, per què us explico tot això? Perquè els coloms, com que totes les decisions que prenen són 100% emocionals, no poden aprendre des d’un punt de vista conscient, des d’un punt de vista racional. I nosaltres sí, i això és un avantatge molt gran, perquè això ens permet analitzar quines són les eines que estem fent servir, analitzar si ens estan funcionant o no ens estan funcionant i a partir d’aquí veure com, de mica en mica, podem anar progressant. Dit d’una altra forma, no podem superar la por a res si no ens enfrontem allò que ens fa por, per suposat.

Ara bé, a l’hora d’enfrontar-nos allò que ens fa por, ho podem racionalitzar, entendre per què sentim aquella por i analitzar quines són les eines que ens poden ajudar a superar aquella situació que ens incomoda. En el cas de l’oratòria, aprendre que aquestes coses van lligades a qüestions de la respiració, del tempo, de la vocalització, del llenguatge gestual, de la incorporació del silenci, elements que utilitzem sense pensar de forma instintiva, però que si aprenem a fer servir de forma conscient, de forma racional, ens empoderen. Per això és tan útil aprendre una tècnica a l’hora de comunicar-nos.

Perquè sempre podrem anar molt més enllà que un colom.

No perdis l’oportunitat d’entrenar les teves habilitats comunicatives i l’oratòria amb un entrenament particular a la teva mida o amb tallers en grups reduïts.