Un dels reptes més habituals amb els quals he de treballar amb els meus clients és la gestió del silenci. El silenci sovint és allò que es produeix quan no sé què dir, quan m’estic bloquejant i per tant he de fer tot el possible per evitar-lo. I no, no és pas així.

El silenci no només és imprescindible perquè és el temps que necessitem per pensar i per escollir totes i cada una de les paraules que ens permetran traduir i transformar la idea en una oració comprensible pel meu interlocutor. El silenci és també una nota musical de la meva partitura dialèctica. Per tant, he d’incorporar conscientment el silenci en aquesta música que és, al cap i a la fi, la comunicació.

No perdis l’oportunitat d’entrenar les teves habilitats comunicatives i l’oratòria amb un entrenament particular a la teva mida o amb tallers en grups reduïts.

Quan espontàniament ens permetem jugar, s’està complint una premissa que és fonamental, i és que ens sentim prou segurs com per permetre’ns fer broma amb nosaltres mateixos. Això passa, per exemple, en contextos en els quals estem nosaltres sols o amb persones de molta confiança. Contextos en els quals ens sentim dins d’una zona de confort que ens permet deixar-nos anar, que se’n diu.

Aquest fenomen, el de jugar de forma espontània, a més de ser una manifestació de benestar emocional, és també una característica comuna amb d’altres animals. És a dir, un gos juga quan se sent bé, quan se sent segur, quan està dins del seu àmbit de confort. I no pot jugar si sent por, si sent aguit, si sent dolor, si té fam.

És a dir, si té incomoditat, per petita que sigui, el gos no pot jugar. En canvi, nosaltres, els humans, com que tenim la capacitat de prendre decisions que són conscients, sí que podem permetre’ns, forçar-nos, obligar-nos a jugar. Encara que estiguem nerviosos, encara que tinguem neguit, encara fins i tot que tinguem por. Com fa l’actor que surt a l’escenari amb nervis el dia de l’estrena.

No perdis l’oportunitat d’entrenar les teves habilitats comunicatives i l’oratòria amb un entrenament particular a la teva mida o amb tallers en grups reduïts.

Nosaltres, els humans, tenim una característica comuna amb la resta d’éssers vius. I, a més a més, un objectiu que és comú, que és la supervivència. És a dir, els cargols, els coloms, els gats, els gossos, les bactèries i els humans compartim un objectiu que és mantenir-nos vius, perquè això és el que fa possible la perpetuació de l’espècie.

Tots aquests éssers vius, almenys els que tenim sistema nerviós, regim el nostre comportament a partir dels estats emocionals que ens provoquen els estímuls que constantment estem rebent. Per això no sempre prenem les mateixes decisions en les mateixes circumstàncies. L’estat emocional en el qual ens trobem determina quina serà finalment aquesta decisió.

La diferència entre nosaltres i un colom, per exemple, és que nosaltres, a més a més de prendre decisions que són purament instintives, purament emocionals, també prenem decisions que tenen un percentatge molt important de racionalitat, de voluntat, d’anàlisi de la situació, d’anàlisi dels pros i els contres, de prendre una determinada decisió, malgrat que aquella decisió sempre serà condicionada per l’estat emocional en el qual ens trobem. 

Tornem a l’exemple del colom: suposem que anem caminant pel carrer i passem a una distància que el colom jutja que és potencialment perillosa. Aquell colom tindrà una reacció emocional que no pot escollir, que serà de por o de neguit.

De fet, parlem sempre de por, però la por pot anar des d’un petit nerviosisme fins al pànic total i absolut. Depenent de la intensitat, li posarem un nom a un altre, però sempre estem parlant, a cap i a la fi, de la por. Doncs bé, aquell colom, davant d’aquella reacció emocional de por i seguint el seu instint de supervivència, el que farà és allunyar-se per salvar-se.

En això nosaltres fem exactament el mateix. És a dir, quan ens trobem en una situació que ens causa incomoditat, el que ens demana l’instint és marxar. El que passa és que nosaltres potser analitzem si val la pena marxar o no.

Algú diu: Ara que he de defensar la meva tesi doctoral i sento nervis, em puc permetre marxar? Ara que… M’enteneu, oi? En canvi, el colom això no ho fa. El colom no pensa en si està perdent una oportunitat deixant escapar aquella engruna de pa. El colom no es planteja si els altres coloms jutjaran que és un covard.

No es planteja, no li importa què podem opinar nosaltres del seu comportament. En canvi, a nosaltres sí, és clar. A nosaltres ens importa, ens condiciona l’opinió que els altres puguin tenir també del nostre comportament i això influeix, com no, també en les nostres decisions.

Aleshores, per què us explico tot això? Perquè els coloms, com que totes les decisions que prenen són 100% emocionals, no poden aprendre des d’un punt de vista conscient, des d’un punt de vista racional. I nosaltres sí, i això és un avantatge molt gran, perquè això ens permet analitzar quines són les eines que estem fent servir, analitzar si ens estan funcionant o no ens estan funcionant i a partir d’aquí veure com, de mica en mica, podem anar progressant. Dit d’una altra forma, no podem superar la por a res si no ens enfrontem allò que ens fa por, per suposat.

Ara bé, a l’hora d’enfrontar-nos allò que ens fa por, ho podem racionalitzar, entendre per què sentim aquella por i analitzar quines són les eines que ens poden ajudar a superar aquella situació que ens incomoda. En el cas de l’oratòria, aprendre que aquestes coses van lligades a qüestions de la respiració, del tempo, de la vocalització, del llenguatge gestual, de la incorporació del silenci, elements que utilitzem sense pensar de forma instintiva, però que si aprenem a fer servir de forma conscient, de forma racional, ens empoderen. Per això és tan útil aprendre una tècnica a l’hora de comunicar-nos.

Perquè sempre podrem anar molt més enllà que un colom.

No perdis l’oportunitat d’entrenar les teves habilitats comunicatives i l’oratòria amb un entrenament particular a la teva mida o amb tallers en grups reduïts.

Quan a l’hora de parlar en públic sentim nervis, el que més ens importa és que se’ns noti, oi? I davant d’aquesta situació, què hem de fer? Hem de dissimular o hem d’actuar? Estem parlant potser de dos comportaments que són iguals o similars? En absolut, no tenen res a veure. 

La dissimulació és instintiva i és reactiva. Podriem dir que pensem: «si quan estic nerviós aconsegueixo tapar la incomoditat, doncs la gent pensarà que estic tranquil».

Però, en aquest cas, estem venuts a la sort. És com si volguéssim creuar un riu amb una barca que té vies d’aigua. Estaríem patint tota l’estona per intentar trobar aquestes vies d’aigua i ser capaços de tapar-les pregant per aconseguir arribar a l’altra llera del riu abans que la barca s’enfonsi.

En canvi, l’actuació és propositiva i, a més, és conscient perquè no podem actuar sense voler. Cal deixar clar que actuar no vol dir, almenys necessàriament, deixar de ser nosaltres mateixos. Per tant, aquesta actuació, aquest comportament conscient, com que és conscient, ens empodera perquè nosaltres prenem decisions sobre la forma en què ens mostrarem davant dels altres.

Això, per suposat, implica l’aprenentatge d’una tècnica i la correcta aplicació d’aquesta tècnica demana temps, demana constància, demana rigor, demana pràctica. Molta pràctica. Però aplicar aquesta tècnica és el que em permet adonar-me que el meu missatge està arribant de la forma en què jo pretenc que arribi i és copsar que el públic m’està interpretant de la forma en què jo vull, cosa que, de retruc, tindrà beneficis des d’un punt de vista emocional, facilitarà que jo em senti millor. 

És a dir, no és jo deixo de sentir nervis i, per tant, transmeto tranquil·litat, sinó que jo decideixo quines característiques té el meu comportament.

Veure que el meu comportament s’està entenent de la forma en què jo vull és el que, de retruc, a mi em dona un benefici des del punt de vista emocional. Per tant, davant d’aquesta dicotomia entre actuar o dissimular, entre amagar o proposar, la resposta és molt clara, actuar.

No perdis l’oportunitat d’entrenar les teves habilitats comunicatives i l’oratòria amb un entrenament particular a la teva mida o amb tallers en grups reduïts.

La paraula no comunica. La paraula és una eina en la qual ens recolzem per expressar emocions.
Així doncs, malgrat és una eina importantíssima, no hem de caure en l’error de confondre l’eina amb l’objectiu, ja que l’objectiu mai és dir res, sinó que el nostre interlocutor interpreti adientment l’emoció des de la que ens comuniquem.
Per a aconseguir-ho, fem servir eines. Entre elles, la paraula.

Vols que et digui una cosa que potser et sorprendrà? La paraula no comunica. La paraula és només una eina en la qual ens recolzem per comunicar.

Quan ens comuniquem, el que fem és transmetre emocions. I quan, per exemple, li diem a un gat o a un gos: Hola, bonic! Aquell gat, aquell gos, no està entenent les paraules. I nosaltres no tenim com a objectiu dir-li aquelles paraules.

El que nosaltres volem és que aquell gat, aquell gos, interpreti l’emoció d’afecte, d’amor que sentim per ell. Ens recolzem en aquelles paraules per ajudar-nos a assolir el nostre objectiu comunicatiu. Per tant, quan hagis, per exemple, de fer una comunicació en públic i hagis de saber què vols aconseguir, no pensis què has de dir. Pensa, decideix i esbrina què has de transmetre, quina és l’emoció que has de fer servir.

Sentir nervis a l’hora de parlar en públic és normal si sentim que estem a punt de fer una intervenció important o si ens importa especialment el judici que pugui fer-se de la nostra persona.

Els nervis (una forma de dir por) són una emoció i, per tant, no la podem modular a voluntat. Això vol dir que ningú pot estar segur que mai sentirà nervis, ni tan sols les persones més experimentades, i prometre un mètode per eliminar aquests nervis (por) és un frau.

Del que es tracta, doncs, és d’adquirir una tècnica mitjançant una metodologia que ens permeti independitzar-nos de l’estat emocional en el qual en trobem i que mai podrem escollir. Això és el que ens permetrà tenir sensació de control i dependre el mínim possible de com de confortables (o no) ens sentim en un moment determinat i, gràcies a això, arribar a la nostra audiència com nosaltres pretenem.

Sovint, quan la gent em contacta, em diu César, quan m’he de presentar, quan he d’explicar qualsevol cosa davant d’un grup de persones, ho passo molt malament, pateixo molt, passo molts nervis. Arregla’m el problema. I això és un parany.

Perquè la por davant del judici dels altres, els nervis davant del judici dels altres, no es poden treure prement simplement un botó. De la mateixa forma que no podem prémer un botó per estar més o menys enamorats, o més o menys contents, o tristos, o emprenyats. Per tant, en les classes d’oratòria, l’objectiu no és no sentir nervis.

De fet, si algú et promet que et treurà els nervis a l’hora de parlar en públic, fuig. Perquè o no et diu la veritat, o sap coses increïbles que jo desconec. L’objectiu és adquirir una tècnica.

Perquè si adquirim una tècnica, això és el que ens dona sensació de control. I és el més important. És a dir, jo no puc escollir com em sento, però sí que puc escollir quins són els botons i quines són les palanques de la meva màquina de comunicar que determinen el meu comportament i, per tant, com em veuran els altres.

És precisament això, la tècnica, el que em permet saber que si jo premo aquest botó passarà aquesta cosa, i si jo estiro aquesta palanca passarà aquesta altra cosa. És a dir, saber què he de fer perquè els altres m’interpretin com jo vull que m’interpretin. Per exemple, còmode, tranquil, relaxat, confiat.

I és adonar-me que els altres m’estan interpretant de la forma en què jo vull, que de retruc em provocarà aquest benestar, aquesta calma.