¿Jugar para hablar en público?
Quan espontàniament ens permetem jugar, s’està complint una premissa que és fonamental, i és que ens sentim prou segurs com per permetre’ns fer broma amb nosaltres mateixos. Això passa, per exemple, en contextos en els quals estem nosaltres sols o amb persones de molta confiança. Contextos en els quals ens sentim dins d’una zona de confort que ens permet deixar-nos anar, que se’n diu.
Aquest fenomen, el de jugar de forma espontània, a més de ser una manifestació de benestar emocional, és també una característica comuna amb d’altres animals. És a dir, un gos juga quan se sent bé, quan se sent segur, quan està dins del seu àmbit de confort. I no pot jugar si sent por, si sent aguit, si sent dolor, si té fam.
És a dir, si té incomoditat, per petita que sigui, el gos no pot jugar. En canvi, nosaltres, els humans, com que tenim la capacitat de prendre decisions que són conscients, sí que podem permetre’ns, forçar-nos, obligar-nos a jugar. Encara que estiguem nerviosos, encara que tinguem neguit, encara fins i tot que tinguem por. Com fa l’actor que surt a l’escenari amb nervis el dia de l’estrena.
Però, si jugar és divertit, com puc jugar si sento nervis, si sento por, si sento neguit, per exemple, a l’hora d’enfrontar-me a una audiència? I aquí és on entra el concepte del comportament conscient.
L’instint de supervivència el que ens demana és dissimular. Hi ha un altre article en el qual explico la diferència entre actuar i dissimular. I dissimular, com que és purament espontani, purament emocional, ens priva de qualsevol mena de control sobre els mecanismes que estem fent servir a l’hora de comunicar-nos.
En canvi, jugar, el concepte de jugar, és un element alliberador. Està clar que aprendre una tècnica és quelcom que ens ajuda a tenir més elements de confiança per llançar-nos a la piscina i començar a jugar. Ara bé, en aquest procés d’aprenentatge de totes aquestes eines, hi ha una dificultat que es planteja de forma recorrent i que és perfectament comprensible.
I és que el subjecte pot manifestar: «Escolta, César, mira, jo és que en determinats contextos sí que em puc permetre jugar per parlar en públic perquè no són importants, perquè no m’hi estic jugant res, però quan jo he de fer una conferència que és important, he de fer un discurs en el qual sento que m’hi estic jugant una part important del meu prestigi, per exemple, jo allà no he de jugar, perquè jo allà ho he de fer bé. Jo allà no he de fer el pallasso. Jo allà m’he de comportar d’una forma en què la gent em prengui seriosament.
I això és un greu error, perquè es cau en el parany d’associar el fet de jugar amb no prendre-s’ho seriosament. Jugar no vol dir ni deixar de ser nosaltres mateixos, ni no donar importància a allò que estem fent. Al contrari, és tan important la consecució del meu objectiu comunicatiu que m’he de poder permetre jugar per tenir eines que m’ajudin a transmetre allò que jo vull que vegi el públic que m’està observant.
Per tant, davant d’aquesta dicotomia jugar o no jugar, davant de la pregunta: és una bona idea jugar per parlar en públic? la resposta és molt clara. Sí, jugar és una magnífica idea sempre.
No perdis l’oportunitat d’entrenar les teves habilitats comunicatives i l’oratòria amb un entrenament particular a la teva mida o amb tallers en grups reduïts.