Lluc Massaguer

oratoria barcelona

Lluc Massaguer Busqueta

Dissenyadora Gràfica

Per què ha vingut a Comunica Barcelona?

La Lluc Massaguer és del tipus d’alumnes que més m’agraden: valenta, treballadora i implicada.

La Lluc Massaguer és dissenyadora gràfica i en l’exercici de la seva professió no només dissenya, també presenta en públic el seus treballs i projectes quan escau i exerceix tasques de docència formant a futurs dissenyadors.

En essència, preparar una exposició oral per presentar un projecte personal o donar classe a la universitat, és el mateix des del punt de vista de la comunicació. Tot té com a objectiu emocionar i fer-ho des de la confiança i la generositat.

La Lluc Massaguer va posar-se en contacte amb mi per tenir encara millors eines i, a aquestes alçades de l’entrenament, ja puc dir que estem fen un magnífic treball que pot donar-nos grans resultats.

www.llucmassaguer.com

Va començar a entrenar-se el Setembre de 2020

Altres perfils similars que també han vingut a Comunica Barcelona per preparar exposicions orals:

Daniel Rallo

Daniel Rallo

Daniel Rallo Rubí Business Manager Data d'inici de l'entrenament: Desembre 2017 Perfil públic a Linkedin  

Mario Rodríguez

Mario Rodríguez

Mario Rodríguez Asesor Lean Manufacturing Data d'inici de l'entrenament: Novembre 2017 Perfil públic a Linkedin  

Marina Rodríguez

Marina Rodríguez

Marina Rodríguez Acedo Psicòloga Sanitària Data d'inici de l'entrenament: Gener 2017 Perfil públic a Linkedin  

Daniel de la Fuente

Daniel de la Fuente

Program Manager

Per què ha vingut a Comunica Barcelona?

En Daniel de la Fuente va arribar a Comunica després d’haver provat altres llocs i recordo que em va dir que el fet de que aquí pogués treballar amb un actor li va cridar positivament l’atenció.

Els motius pels quals en Daniel havia d’entrenar les habilitats comunicatives, els objectius que ens vàrem posar i les seves característiques particulars suposaven un repte molt engrescador.

Avui dia, la relació entre en Daniel i jo ha anat més enllà de l’estrictament professional. Estic molt content del treball (sempre inacabat) que hem fet i, a jutjar pel seu Testimoni, sembla que ell també.

Gràcies per tot Dani!

Va començar a entrenar-se el Novembre de 2016

Altres perfils similars que també han vingut a Comunica Barcelona per preparar exposicions orals:

Daniel Rallo

Daniel Rallo

Daniel Rallo Rubí Business Manager Data d'inici de l'entrenament: Desembre 2017 Perfil públic a Linkedin  

Mario Rodríguez

Mario Rodríguez

Mario Rodríguez Asesor Lean Manufacturing Data d'inici de l'entrenament: Novembre 2017 Perfil públic a Linkedin  

Marina Rodríguez

Marina Rodríguez

Marina Rodríguez Acedo Psicòloga Sanitària Data d'inici de l'entrenament: Gener 2017 Perfil públic a Linkedin  

Comunicar és emocionar

Comunicar és emocionar

Comunicar és emocionar. Així de senzill… i així de complicat. Sovint em trobo amb persones que, quan arriben a Comunica! el que em demanen és “dominar l’escenari, captar l’atenció, atrapar al públic”. I bé, qui no ho vol això?

Pregunta: Com és possible que quan veiem una obra de teatre, una sèrie o una peli, si sabem perfectament que allò que succeeix a sobre de l’escenari o a la pantalla, és ficció, com és possible que ens atrapi i ens emocioni? Sabem perfectament que aquell personatge que mor en un moment determinat de l’obra sortirà a saludar al finalitzar la funció, ho sabem. Com és possible, per tant, que arribem a plorar de pena per aquell personatge shakesperià que arriba a la mort d’una forma tan tràgica? És potser perquè som imbècils i confonem realitat i ficció? No! És perquè som humans. Ni més ni menys.

L’empatia emocional

És cert que no dubtem respecte a què és ficció en una obra dramàtica però, compte, ficció no vol dir mentida. Sabem que no és veritat allò que passa o allò que s’hi diu però, tot i així, la trama ens atrapa i no movem el cul del seient fins que tot acaba.

Què ens ha passat? El que ens ha passat és que hem empatitzat amb les emocions que viuen els personatges, perquè les sentim com a certes i, per tant, són de veritat. El que ens atrapa és la personalitat del personatge, empatitzem amb les seves emocions, ens posem al seu lloc quant sent por, alegria, amor, odi i un quasi infinit etcètera.

L’actor (o actriu, és clar) quan interpreta un personatge, l’encarna i s’hi posa a la pell. Fa un viatge d’identificació emocional que fa que digui el que diu, és a dir, el text prèviament escrit per l’autor. El que a nosaltres ens atraparà, ens hi farà empatitzar, no serà pas allò que diu, sino com ho diu. I aquest com és sempre, absolutament, fruit de l’emoció sentida. És per això que resulta creïble a ulls de l’espectador. Perquè comunicar és emocionar.

A Comunica el mètode de treball està basat en la interpretació, entenent aquesta metodologia no com pures classes de teatre per aprendre a fingir qui no som, sinó per a conèixer, entendre, mecanitzar i interioritzar què és comunicar, amb majúscules, per mitjançant la ficció viatjar a través de les nostres emocions i mostar-les al món amb tota la seva força i tota la seva veritat, per mostrar no qui no som o voldriem ser, sino per mostrar la millor versió de nosaltres mateixos.

És així com a Comunica! es pot aconseguir aquell objectiu de dominar l’escenari, captar l’atenció i atrapar el públic. Jugant, sent lliure per provar, arriscant-te a saltar pel trampolí. Desenes de persones passen per Comunica! cada mes per rebre classes particulars d’entrenament de les seves habilitats comunicatives seguint aquest metodologia de treball. T’hi apuntes?

Parlar en públic és actuar?

Parlar en públic és actuar?

D’uns mesos ençà, he llegit en més d’una ocasió articles que afirmen o neguen rotundament que el parlar en públic és actuar (o hagi de ser-ho). Crec que és un tema interessant. A continuació exposaré la meva opinió sobre el tema; opinió exposada per un que és actor i que fa servir la interpretació com a eina bàsica de treball a Comunica.

Què és actuar?

Si entenem que actuar consisteix només a posar-nos en la pell d’un personatge fictici i, per tant, no ser nosaltres mateixos, posar a la nostra boca paraules escrites per una tercera persona, pensar, sentir i comportar-nos com el personatge que estem interpretant, aleshores sí, rotundament, parlar en públic no és (ni ha de ser) actuar.

Ara bé, creure que el concepte “actuar” es limita només a això és, des del meu punt de vista, tenir una visió molt limitant del que és actuar i que, per tant, qui això cregui no serà capaç d’entendre que la clau d’una bona actuació es basa en la transmissió de veritat emocional. No es tracta de “fer veure què” sinó de SER.

La frase que potser coneixeu i que diu “La vida és una obra de teatre i nosaltres som els personatges” és ben certa. En el nostre dia a dia, contínuament, adoptem rols (personatges) molt diferents sense ni tan sols preveure-ho. Ho fem per una raó de supervivència ja que, com a animals que som, procurem adaptar-nos a l’entorn i a les circumstàncies que ens envolten i ens trobem. En Josepet, sempre és en Josepet, en qualsevol circumstància. Però en Josepet (i qualsevol de nosaltres) no ens comportem (no ens comuniquem) de la mateixa manera sempre. En Josepet no juga el mateix rol quan està a una festa amb amics, quan va a un funeral, quan va a una entrevista de feina, quan fa de pare, quan el seu equip de futbol fa un gol, quan ha de parlar en públic… Sempre és en Josepet (sempre som nosaltres mateixos) però és alhora milions de personatges junts, tants com emocions som capaços de sentir.

Què passa? que aquests rols adaptatius (i per tant comunicatius) determinats pel nostre instint de supervivència no els escollim, els adoptem inconscientment i, per tant, no tenim la sensació “d’estar actuant” ja que l’actuació sempre és conscient. Ara bé, una de les emocions clau en el nostre instint de supervivència és la por, ja que el nostre cervell identifica una situació de perill (per exemple parlar en públic) i “ens avisa” perquè fugim d’aquella situació que el nostre cervell entèn com a perillosa. Tenir por no és dolent en sí mateix, al contrari, és una exel·lent eina de supervivència ja que si mai haguéssim tingut por (o capacitat d’identificar el perill), ja seriem morts.

I quina relació tenen la por, l’actuació i el parlar en públic? Tenen una relació absoluta. Ara ho explico.

Actuar significa jugar

En anglès (i altres idiomes) actuar és to play que, ves per on, també significa jugar. Em jugo un pèsol a que si en català fessim servir la mateixa paraula per dir actuar i per dir jugar, aquest article no tindria raó ser ser. Si fessim una enquesta on es preguntés si parlar en públic és actuar o és jugar (entenent-ho com a conceptes diferents) segur que obtindríem respostes molt divertides. El que passa, senyores i senyors, és que més enllà de si en català o castellà fem servir mots diferents per denominar “actuar” i “jugar”, en la pràctica, són (han de ser) exactament el mateix. Aleshores, si parlar en públic és un joc (i ho és), parlar en públic és actuar. Entenent en aquest cas actuar no com la interpretació fictícia d’un personatge on fem veure que som qui no som (per tapar, per exemple, la por) i on obtenim com a resultat una comunicació més falsa (i per tant insatisfactòria) que un bitllet de 6€. Es tracta d’adoptar un rol conscient (actuar), comprenent que una bona actuació és aquella “que no es nota”, on tenim el control de les nostres emocions i les fem jugar.

A Comunica es treballen les tècniques de la interpretació no pas per formar actors i actrius, tampoc per ensenyar a fer veure quelcom sino per comprendre que gràcies a la interiorització de què és actuar (jugar) poguem comunicar-nos plens d’autenticitat i mostrar el millor de nosaltres mateixos.

Per tant: Sí, parlar en públic és actuar. T’animes a venir a Comunica i comprovar-ho?

La vulnerabilitat emocional en la comunicació

La vulnerabilitat emocional en la comunicació

Tenir una bona comunicació no depèn de la casualitat o la bona sort. En aquest article parlo de la vulnerabilitat emocional com a peça clau per aconseguir aquesta bona comunicació. Som-hi!

En el dia d’avui, fins ara que llegeixes això, és probable que en el transport públic, caminant pel carrer, t’hagis creuat amb centenars o milers de persones. A la inmensa majoria d’aquestes persones, a aquestes hores del dia ja no els hi recordes la cara i, demà, encara menys. També estic segur de que, malgrat et costi molt recordar què vas sopar ahir, ets capaç de recordar la cara d’aquella persona a qui vas veure fa anys a un bar, al metro, caminant pel carrer o a la cua del supermercat; encara que no intercanviéssiu cap paraula o ni tan sols us creuéssiu les mirades. Com és això possible? La respsosta és senzilla: Només recordem allò que ens modifica emocionalment.

El valor de l’impacte.

Quant més profund és l’impacte emocional que ens provoca la recepció d’un estímul, més profundament queda gravat a la nostra memòria i, el cervell, que té un “disc dur” amb una capacitat limitatda per emmagatzemar records, valora “quant val la pena conservar aquella informació” en funció de l’impacte emocional que ens va provocar en el seu moment. Algú pot plantejar (i té tot el sentit) que és capaç de recordar esdeveniments succeïts fa molt de temps que no li van provocar cap canvi emocional. La resposta, al cap i a la fi, torna a ser la mateixa. És a dir, és perfectament possible que conscientment pensem que no hem sofert cap canvi emocional però, sens dubte, pel nostre inconscient aquell fet és prou rellevant com per merèixer ser arxivat a la memòria. És més, la immensa majoria d’allò que recordem no és res que haguem decidit recordar, és per tant, l’inconscient qui “decideix què volem recordar”. Val potser la pena tornar a esmentar que sempre sentim alguna cosa, sempre estem en un estat emocional, mai neutres, i que en el nostre dia a dia rebem una quantitat inimaginable d’estimuls mitjançant els nostres 5 sentits que contínuament provoquen un ball imparable d’emocions que “ens modifiquen” les 24 hores del dia, també quan dormim.

I bé, què hi té a veure tot això amb la bona comunicació? Quina importància té la modificació emocional a l’hora de traslladar un missatge, ja sigui a una sola persona o a un auditori ple a vessar? Doncs total i absoluta. M’atreveixo a afirmar que no hi ha res més important que apostar per la modificació emocional de l’altre per tal de traslladar amb èxit el nostre missatge.

Sovint dic als meus alumnes de que no es preocupin tant del contingut del seu missatge, del què han de dir (que òbviament té la seva importància) sino, sobretot, del com. I l’apartat del com té dues vessants: la tècnica (que es pot aprendre) i l’emocional (que només s’ha d’experimentar). A la selva de la vida, tots portem posada una cuirassa per protegir-nos dels atacs emocionals que comporta el simple fet de viure i, sense adonar-nos-en, aquesta cuirassa, aquest escut, aquesta armadura, pot anar fent-se de mica en mica més gruixuda. Tant, que pot arribar a inmobilitzar-nos emocionalment en els casos més extrems fins condicionar de manera determinant com ens relacionem amb l’entrorn (com ens comuniquem) i afectar-nos, fins i tot, de forma vital.

Només atrevint-nos a ser vulnerables, serem inmensament forts. Però, és clar, no és tan fàcil. Per arribar a traslladar un missatge amb impacte no n’hi ha prou amb voler-ho (això ho vol tothom) cal ser valent i atrevir-se a anar nus, despullats emocionalment. I per impactar al nostre interlocutor, abans hem de deixar-nos impactar a nosaltres mateixos, hem d’estar disposats a saltar al buit, experimentar amb les nostres emocions i, empapats d’elles, avocar-les a l’audiència.

Aquesta realitat és vàlida tant per aquelles persones que tenen el que s’anomena por escènica com per les que no pateixen aquesta sensació tan desagradable. Amb els primers cal una tasca meticulosa d’anar traient capes de cuirassa, de vegades dura com el granit, per, de mica en mica, anar comprovant que si sabem com hem de moure els braços i les cames amb coordinació, no ens ofegarem a la piscina. Amb els segons s’ha de fer una feina que acabi forçant el sortir de la zona de comfort, aquella en la que emocionalment creiem que ho tenim tot controlat (que no deixa de ser, d’altra banda, una altra forma de cuirassa), per descobrir nous camins comunicatius, via emoció, que permeti a aquestes persones descobrir la seva vulnerabilitat i, en conseqüència, les seves immenses fortaleses.

Mentrestant, a Comunica…

A l’entrenament regular que faig amb els meus alumnes treballo per aconseguir-ho i sé que no sempre és fàcil ni còmode però també sé que és imprescindible. L’experiència m’ho demostra. I quan els resultats arriben, abans o després, la satisfacció mútua és grandiosa. I tu, t’atreveixes a venir a Comunica i descobrir fins on pots arribar? T’espero!