Quan a l’hora de parlar en públic sentim nervis, el que més ens importa és que se’ns noti, oi? I davant d’aquesta situació, què hem de fer? Hem de dissimular o hem d’actuar? Estem parlant potser de dos comportaments que són iguals o similars? En absolut, no tenen res a veure. 

La dissimulació és instintiva i és reactiva. Podriem dir que pensem: «si quan estic nerviós aconsegueixo tapar la incomoditat, doncs la gent pensarà que estic tranquil».

Però, en aquest cas, estem venuts a la sort. És com si volguéssim creuar un riu amb una barca que té vies d’aigua. Estaríem patint tota l’estona per intentar trobar aquestes vies d’aigua i ser capaços de tapar-les pregant per aconseguir arribar a l’altra llera del riu abans que la barca s’enfonsi.

En canvi, l’actuació és propositiva i, a més, és conscient perquè no podem actuar sense voler. Cal deixar clar que actuar no vol dir, almenys necessàriament, deixar de ser nosaltres mateixos. Per tant, aquesta actuació, aquest comportament conscient, com que és conscient, ens empodera perquè nosaltres prenem decisions sobre la forma en què ens mostrarem davant dels altres.

Això, per suposat, implica l’aprenentatge d’una tècnica i la correcta aplicació d’aquesta tècnica demana temps, demana constància, demana rigor, demana pràctica. Molta pràctica. Però aplicar aquesta tècnica és el que em permet adonar-me que el meu missatge està arribant de la forma en què jo pretenc que arribi i és copsar que el públic m’està interpretant de la forma en què jo vull, cosa que, de retruc, tindrà beneficis des d’un punt de vista emocional, facilitarà que jo em senti millor. 

És a dir, no és jo deixo de sentir nervis i, per tant, transmeto tranquil·litat, sinó que jo decideixo quines característiques té el meu comportament.

Veure que el meu comportament s’està entenent de la forma en què jo vull és el que, de retruc, a mi em dona un benefici des del punt de vista emocional. Per tant, davant d’aquesta dicotomia entre actuar o dissimular, entre amagar o proposar, la resposta és molt clara, actuar.

No perdis l’oportunitat d’entrenar les teves habilitats comunicatives i l’oratòria amb un entrenament particular a la teva mida o amb tallers en grups reduïts.

La paraula no comunica. La paraula és una eina en la qual ens recolzem per expressar emocions.
Així doncs, malgrat és una eina importantíssima, no hem de caure en l’error de confondre l’eina amb l’objectiu, ja que l’objectiu mai és dir res, sinó que el nostre interlocutor interpreti adientment l’emoció des de la que ens comuniquem.
Per a aconseguir-ho, fem servir eines. Entre elles, la paraula.

Vols que et digui una cosa que potser et sorprendrà? La paraula no comunica. La paraula és només una eina en la qual ens recolzem per comunicar.

Quan ens comuniquem, el que fem és transmetre emocions. I quan, per exemple, li diem a un gat o a un gos: Hola, bonic! Aquell gat, aquell gos, no està entenent les paraules. I nosaltres no tenim com a objectiu dir-li aquelles paraules.

El que nosaltres volem és que aquell gat, aquell gos, interpreti l’emoció d’afecte, d’amor que sentim per ell. Ens recolzem en aquelles paraules per ajudar-nos a assolir el nostre objectiu comunicatiu. Per tant, quan hagis, per exemple, de fer una comunicació en públic i hagis de saber què vols aconseguir, no pensis què has de dir. Pensa, decideix i esbrina què has de transmetre, quina és l’emoció que has de fer servir.

Sentir nervis a l’hora de parlar en públic és normal si sentim que estem a punt de fer una intervenció important o si ens importa especialment el judici que pugui fer-se de la nostra persona.

Els nervis (una forma de dir por) són una emoció i, per tant, no la podem modular a voluntat. Això vol dir que ningú pot estar segur que mai sentirà nervis, ni tan sols les persones més experimentades, i prometre un mètode per eliminar aquests nervis (por) és un frau.

Del que es tracta, doncs, és d’adquirir una tècnica mitjançant una metodologia que ens permeti independitzar-nos de l’estat emocional en el qual en trobem i que mai podrem escollir. Això és el que ens permetrà tenir sensació de control i dependre el mínim possible de com de confortables (o no) ens sentim en un moment determinat i, gràcies a això, arribar a la nostra audiència com nosaltres pretenem.

Sovint, quan la gent em contacta, em diu César, quan m’he de presentar, quan he d’explicar qualsevol cosa davant d’un grup de persones, ho passo molt malament, pateixo molt, passo molts nervis. Arregla’m el problema. I això és un parany.

Perquè la por davant del judici dels altres, els nervis davant del judici dels altres, no es poden treure prement simplement un botó. De la mateixa forma que no podem prémer un botó per estar més o menys enamorats, o més o menys contents, o tristos, o emprenyats. Per tant, en les classes d’oratòria, l’objectiu no és no sentir nervis.

De fet, si algú et promet que et treurà els nervis a l’hora de parlar en públic, fuig. Perquè o no et diu la veritat, o sap coses increïbles que jo desconec. L’objectiu és adquirir una tècnica.

Perquè si adquirim una tècnica, això és el que ens dona sensació de control. I és el més important. És a dir, jo no puc escollir com em sento, però sí que puc escollir quins són els botons i quines són les palanques de la meva màquina de comunicar que determinen el meu comportament i, per tant, com em veuran els altres.

És precisament això, la tècnica, el que em permet saber que si jo premo aquest botó passarà aquesta cosa, i si jo estiro aquesta palanca passarà aquesta altra cosa. És a dir, saber què he de fer perquè els altres m’interpretin com jo vull que m’interpretin. Per exemple, còmode, tranquil, relaxat, confiat.

I és adonar-me que els altres m’estan interpretant de la forma en què jo vull, que de retruc em provocarà aquest benestar, aquesta calma.