Hi ha una paradoxa sobre la comunicació no verbal que explica molt bé per què tanta gent fracassa quan parla en públic malgrat preparar-se el contingut a consciència: la paraula no comunica. O millor dit: la paraula és només una de les eines que fem servir per comunicar, i sovint no és la més important.
La comunicació no verbal —la mirada, el gest, la postura, el silenci, el ritme de la veu— és el canal principal pel qual arriben les emocions. A Comunica Barcelona treballem tots aquests elements amb un mètode basat en la tècnica actoral. I les emocions, com veurem, ho són tot.
Què és la comunicació no verbal
La comunicació no verbal és tot allò que transmetem sense paraules. Inclou:
- La mirada: on mirem, amb quina intensitat, durant quant de temps.
- El gest: el moviment de les mans, els braços, el cap.
- La postura corporal: com ocupem l’espai, si estem oberts o tancats, tensos o relaxats.
- L’expressió facial: els microgestos que apareixen abans fins i tot que tinguem temps de pensar.
- El to i el ritme de la veu: la velocitat, les pauses, la melodia, la projecció.
- La distància física: quant espai posem entre nosaltres i l’interlocutor.
- El silenci: allò que no diem, i quan no ho diem.
Tot això ho estem emetent constantment, vulguem o no. La comunicació no verbal no s’apaga mai. Fins i tot quan no parlem, estem comunicant alguna cosa.
Per què la comunicació no verbal importa més que les paraules
Imagina que vas al teatre i veus un actor que interpreta un personatge que acaba de rebre una notícia terrible. Saps perfectament que allò és ficció, que l’actor no ha perdut res de real. I tot i així, et commous. Com és possible?
Perquè el que t’ha arribat no és la informació —»el personatge pateix»— sinó l’emoció. I l’emoció ha arribat a través del cos: la respiració, la postura, la mirada, el gest contingut, la veu trencada.
Això és el que passa en qualsevol acte comunicatiu. El teu públic —sigui una sola persona o una sala plena— no processa primer el que dius i després decideix com se sent. Ho fa al revés: primer rep l’impacte emocional del teu cos i la teva veu, i a partir d’aquí interpreta les paraules.
Dit d’una altra manera: no importa tant el que dius com des d’on ho dius.
Dos comercials poden dir exactament les mateixes paraules per vendre el mateix producte. Un en ven i l’altre no. La diferència no és el contingut del discurs. És la mirada, la seguretat en el cos, el ritme, la pausa en el moment just. És la comunicació no verbal.
El paper de les emocions en la comunicació no verbal
Aquí és on cal entendre una cosa fonamental: la comunicació no verbal és l’expressió visible de l’estat emocional. Segons estudis sobre comunicació no verbal, els comportaments no verbals són processos automàtics i inconscients que reflecteixen directament el nostre estat intern.
Quan estem còmodes, relaxats i segurs, el nostre cos ho reflecteix de forma espontània: els gestos són oberts, la mirada és directa, la veu té melodia, ens permetem el silenci. No ho hem de pensar, simplement passa.
Quan estem nerviosos o tenim por, passa el contrari: els gestos es tanquen, la mirada fuig, la veu es tensa i s’accelera, els silencis desapareixen perquè els volem omplir de pressa.
El problema és que no podem decidir com ens sentim. No puc prémer un botó i deixar de tenir por. Les emocions no funcionen així.
El que sí puc fer és aprendre a actuar conscientment: decidir quins botons i quines palanques de la meva màquina de comunicar activo, independentment de l’emoció que estigui sentint en aquell moment. Això és exactament el que fan els actors. I això és el que s’entrena a Comunica.
Els errors més habituals en la comunicació no verbal
La mirada que fuig i trenca la comunicació no verbal
Un dels errors més comuns quan parlem en públic és evitar el contacte visual. Mirem les notes, el sostre, un punt indefinit al fons de la sala, el terra. Qualsevol lloc menys els ulls de les persones que tenim davant.
La mirada que fuig transmet inseguretat i desconnexió. El públic ho percep de seguida, encara que no ho verbalitzi. La solució no és forçar una mirada fixa i intimidatòria, sinó aprendre a mirar persones reals, d’una en una, de forma natural i pausada. Això és un dels primers elements que treballem a les curso de oratoria en Barcelona.
Les mans amagades
Les mans sota la taula, als butxacons, creuades sobre el pit o agafades l’una a l’altra de forma rígida. Quan les mans s’amaguen, el cos es tanca. I un cos tancat transmet exactament el contrari del que necessites quan vols convèncer, explicar o emocionar.
Les mans han de treballar. No de forma exagerada ni teatral, sinó acompanyant allò que diem, il·lustrant les idees, donant cos a les paraules.
La velocitat excessiva
Quan estem nerviosos, parlem ràpid. Molt ràpid. Sembla que si parlem ràpid acabarem abans i l’agonia s’acabarà. Però el que aconseguim és que el públic no pugui seguir el ritme, que les idees s’acumulin sense temps per assimilar-les, i que la sensació general sigui de nerviosisme i precipitació.
Aprendre a alentir, a trobar el ritme natural de la parla, és una de les habilitats més valuoses que pots entrenar.
El silenci evitat
El silenci ens fa por. Quan hi ha un moment de pausa, la majoria de persones el vol omplir de pressa amb «ehhh», «bueno», «és a dir», «o sigui». Aquests tics verbals sorgeixen del pànic al buit.
Però el silenci ben fet és una eina poderosa. Una pausa en el moment just crea expectativa, dona temps al públic per absorbir el que acabes de dir, i transmet que estàs còmode. Qui domina el silenci domina l’espai. Als tallers grupals de parlar en públic practiquem específicament la gestió del silenci en un entorn segur.
Com millorar la comunicació no verbal
La comunicació no verbal no es millora llegint articles ni assistint a conferències. Es millora practicant, rebent retroalimentació i fent-se conscient d’allò que es fa de manera inconscient.
Alguns punts de partida:
Grava’t en vídeo. És la manera més honesta de veure’t com et veuen els altres. La primera vegada sol ser incòmode. Però és insustituïble. Observa les mans, la mirada, el ritme, la postura. No per jutjar-te, sinó per prendre consciència.
Practica el silenci. En una conversa quotidiana, experimenta amb les pauses. Acaba una frase i espera un segon abans de continuar. Verifica que el món no s’acaba.
Treballa la respiració. La respiració diafragmàtica és la base de tot. Quan respires des del pit, el cos es tensa i la veu pateix. Quan respires des del diafragma, tot el sistema es relaxa i la veu guanya cos i projecció.
Observa els altres. Fixa’t en com es comuniquen les persones que admires com a comunicadors. No per copiar-les, sinó per entendre quins elements fan que la seva comunicació no verbal reforci el missatge en lloc de contradir-lo.
La comunicació no verbal és entrenable
La bona notícia és que la comunicació no verbal no és un do nat. No hi ha persones que «en tinguin» i persones que no. És una habilitat que s’aprèn, com qualsevol altra, amb mètode, pràctica i temps.
La clau és fer conscient allò que fins ara has fet de manera instintiva. Quan saps quins botons estàs prement, pots decidir-ne d’altres. I quan pots decidir com et mostres, et mostres com vols. Les empreses també es beneficien d’aquesta feina: la formació per a empreses inclou un treball intensiu en comunicació no verbal per a equips i directius.
Si vols treballar la comunicació no verbal amb un acompanyament professional, posa’t en contacte amb mi. La primera sessió és gratuïta i sense compromís.