Sense por a parlar en públic
Hi ha persones que tenen dificultats a l’hora d’enfrontar-se a una audiència, por a parlar en públic. Aquesta és una de les raons per les quals més gent es posa en contacte amb Comunica. Aquesta dificultat pot anar des d’una petita incomoditat al pànic més absolut i cada cas ha de tractar-se amb la màxima cura i respecte per aconseguir, amb feina i esforç, l’objectiu: que aquesta pedra a la sabata sigui cada vegada més petita.
Per què hi ha por a parlar en públic?
Els humans som animals i, com a tals, sentim i patim. És a dir, com ens relacionem amb el nostre entorn té una vinculació directa amb allò que sentim. Però (i molt important) el que ens fa diferents a nosaltres els humans de la resta d’animals és, entre d’altres coses, que tenim judici propi. Podem valorar si una acte, una acció, és bona o dolenta i quines conseqüències tindrà per nosaltres mateixos aquesta decisió; som capaços d’anticipar què passarà, som capaços d’analitzar com ens afecta un fet, sigui aquest fet produït com a conseqüència directa d’una acció pròpia o d’una acció aliena. Això és bo, molt, fonamental entre d’altres coses per arribar on hem arribat com a espècie animal, que no és poc. Arribar a la conclusió de que fer servir la roda per moure objectes facilita moltíssim la feina no és fruit de la sort o la casualitat, sino de l’anàlisi racional, de la capacitat humana de predir, preveure i imaginar.
Però ep! no ho oblidem, com deia abans, som animals. No som pas gaire diferents (en el fons) d’un gat o un gos. Tenim emocions. I és la barreja d’allò que ens fa humans (la capacitat de judici) més la virtut d’emocionar-nos el que fa (provoca) que tinguem por a l’aigua, a la foscor o a parlar en públic.
El cas de la Júlia Oriol
La Júlia em va contactar a finals de febrer. El seu cas, a priori, com tants d’altres: “No sé per què però em bloquejo, no dic les coses com m’agradaria, tinc la sensació de que no ho faig bé…” De seguida però vaig constatar que la Júlia té dues magnífiques virtuts: Talent i valentia. Talent perquè poques vegades m’he trobat amb persones que captin amb tanta facilitat el joc de les emocions, comprendre què significa navegar per l’infinit ventall emocional de la comunicació i per què tot allò que diem és sempre fruit d’una emoció (la que sigui, però sempre és així i en qualsevol circumstància), la seva capacitat de cercar “a la caixa d’eines”, trobar l’eina, identificar-la i (ara ve la valentia) atrevir-se a fer-la servir. Ens hem d’atrevir a saltar a l’aigua per descobrir que no ens ofeguem, cal apagar el llum i quedar-se a les fosques per comprovar que no hi ha monstre, cal enfrontar-se a l’audiència que ens intimida per veure com la caixa d’eines sempre és a l’abast. La caixa d’eines forma part de l’autojudici (en positiu) que podem i hem de fer servir; forma part de la capacitat racional de mesurar les nostres forces, saber de quines armes disposem i fer servir la més eficaç segons la necessitat.
Superant la por a parlar en públic.
Des que va venir el primer dia, “només” ha tingut una presentació a la universitat que, pel que em va dir, va anar prou bé (jo estic bastant segur de que va anar fins i tot millor del que es pensa) però, evidentment, la feina feta durant les sessions d’entrenament a Comunica no anava destinada exclusivament a ser aplicada durant aquella presentació i les que vinguin: Bona part dels deures que tenia a fer entre sessió i sessió, consistien a aplicar allò treballat al seu dia a dia en les relacions interpersonals quotidianes. Hem treballat ja gairebé 20 hores i d’aquí poc donarem per finalitzada aquesta primera etapa, és hora de volar sola i deixar afiançar la feina feta. És possible que d’aquí uns mesos ens tornem a veure (l’entrenament no acaba mai) i si és així serà molt interessant comprovar com ha anat madurant el procés de treball fet durant aquests mesos.
Ha estat un gustassu Júlia! Gràcies i fins aviat!